Cronica MarcM d'Alcover Riudoms Molar Riudoms 2013

Dissabte nit, previsions: 90% de probabilitat de pluja, entre feble i moderada. Temperatures entre 5 i 12 graus.

No es que no sen's avisés. Ho sabia perfectament que faria un dia de gossos. Ara que si m'ho hagués dit segons qui, no l'hagués cregut, "a aquestes alçades, aquest temps? Tu em prens el pèl!"
Ho sabia, però hi volia anar. Que no és una caminada de resistencia? I que només compta la distància o el desnivell per calcular la duresa de la prova? Que som?, una colla de pijos que només sortim a correr primavera i tardor, per evitar el fred o la calor?
Hi volia anar, i tant que hi volia anar, i em deia a mi mateix, que com més dur fos més bè m'ho passaria... visca els reptes!

Però crec que la previsió va ser massa benevolent... Havia llegit possibilitat de neu als Ports cota 900m... "val caurà una mica de neu a la Mola potser"... Una mica? JA!

Realment, no anava preparat, ni per tanta aigua, ni per tant fred, ni per tanta neu... Personalment crec que ha estat una cursa molt dura per les condicions metereologiques. Animicament, ha estat un puja i baixa continu... Excitació de començar la prova, frustració de caminar tantes hores sota pluja i més pluja, excitació de veure que comença a nevar, més excitació de veure tal gruix de neu i de com cau una nevada propia dels Pirineus, fastigueix de dur els guants mullats, tindre les mans inflades i mig congelades del fred, de dur els peus mullats i gelats, i de tremolar i tremolar de fred mentre espero als companys que sempre s'enderrereixen...
Al final tants tremolors em van començar a preocupar, i al coll Roig vaig dubtar seriosament de si no hauria d'abandanor... no podia amb el fred!
Però finalment vaig decidir que m'havia de moure per entrar en calor,i vaig tirar endevant, deixant una furgoneta plena de gent tiritant que només volien que els portesin a casa i oblidar-se de tot plegat.
I ves per on coses de la vida, va començar a afluixar el temps, vam anar baixant altitud, ja no feia tan de fred i vaig veure que el pitjor ja havia passat. Subidon!!!
Un cop a la Mare de Deu de la Roca, vaig embotir dos bocatas de llonganissa a la bossa i els vaig dir als meus amics que jo tirava pel dret, i vaig arrencar a córrer i no vaig parar fins a Riudoms avançant un bon grapat de gent... osti com "mola" no?...

De tot plegat, m'emporto una batalla guanyada de la que estic molt orgullós...
Tambè he aprés que cal anar ben preparat a la muntanya, i sobretot que s'ha de tenir seny,... i que si fot mal temps, a córrer com un dimoni!!! que caminant no s'acaben mai aquests calvaris!