CRÒNICA FINAL - OBJECTIU COMPLERT!!!! - (Per Alexis)

Bé, el cas és que abans de començar m'agradaria destacar un apunt importantíssim. Després de tantes i tantes cròniques no és que ja m'hagi cansat, no, sinó que aquesta serà l'última de l'any (o no, tinc l'objectiu de fer la Sant Silvestre de Reus, com cada any).

Doncs sí, agafant el fil, m'he adonat que ha passat molt de temps des de la primera cursa, ara fa

uns set mesos a l'Hospitalet de l'Infant, en motiu de la cursa de la Portella 2012, i que entremig s'hi han succeït unes quantes curses en les que en totes hi tinc sempre un bon record, i un que no és tant bo (coses dels corredors). Si analitzem la meva trajectòria, impecable pel fet de què he aconseguit participar en totes les proves puntuables pel Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012, començo recordant la de la Portella, on el record més memorable va ésser la meva primera victòria en la meva categoria amb una cursa de muntanya (duríssima per cert); el pitjor record, només arribar i trepitjar l'estora detecta-xips, m'agafa una rampa històrica que va provocar l'espetuïtat de tots els presents... hahaha

Si seguim, anem a parar a la cursa Almostrek 2012, a Almoster. Els canvis en l'hàbit d'entrenament (llavors no tant complerts i soferts) i l'adaptació a aquests tipus de curses van fer que la cursa em causés bones sensacions en general; possiblement la nota negativa va ser que no la vaig guanyar, però vaig començar a revisar possibles candidats al títol.

La tercera cursa em va dur fins a Vilanova d'Escornalbou, en motiu de la nova cursa "Vilabou" (amb la col•laboració d'Obrint Traça). Lo millor, les vistes i la victòria en la meva categoria; lo pitjor, la llargària i l'exigència del circuit (uns 19 km molt físics i que em van posar a prova fent-me caure un parell de cops, provocant-me diverses feridures al braç i al genoll).

La quarta cursa va ser un canvi de xip brutal, amb motiu de la cursa de Vilaplana, ja que va ser on vaig començar a remuntar llocs a les classificacions (tant de la cursa com de la general) i em vaig habituar a córrer a un altre ritme, més solt i a la vegada prudent, degut a la meva poca experiència. Allí no vaig aconseguir guanyar, però me'n vaig anar cap a casa amb un somriure d'orella a orella, perquè vaig retallar molta distància amb els meus rivals directes (que sí que van assistir aquell cop).

Arribava a l'equador del campionat amb la novedosa cursa nocturna de Prades, organitzada a cuita-corrents per la suspensió de la cursa nocturna de les Borges del Camp. Potser és la cursa d'on no en vaig treure res de res, perquè la fita que em proposava era la de tornar a ser el primer de tots els meus rivals, però el fet de què la cursa fós de nit (a la part final) em va jugar una mala passada. El frontal es va averiar just en el moment en què es feia fosc, i vaig haver de retrocedir molts llocs fins a la fi de trobar en Marc Cabré i uns nois de la Pobla de Mafumet que molt amablement em van deixar anar amb ells en varies etapes per arribar amb claredat al poble. Per altra banda, no queda ètic explicar aquí el "vertader perquè" no vaig aconseguir enganxar-me als meus rivals, ja que estava en un molt bon nivell, però bé, ara tant se val, ja no vé d'aquí. Just passar el segon avituallament, em van entrar unes ganes terribles de plantar un pi (per dir-ho d'alguna manera), i amb la tonteria vaig perdre el rastre d'ells donant-els-hi 10 minuts de regal per a què arribéssin tranquils a la meta. És clar, quan jo li vaig explicar això a mun pare, es va posar a riure, però mai s'ha cregut que em passés allò, és que... hahaha

La cursa més ben planificada va ser la de Barrulles, a la vila de Capafons. Sabia que després de la mala sort que havia tingut a Prades calia reaccionar si no volia perdre el campionat. Així que vaig sortir a cremar totes les naus, i vaig exigir-me al màxim, anant a un ritme estratosfèric i a vegades impropi de mi, però és que va valdre la pena, ja que tres quartes parts del circuit les vaig córrer amb en Xavier Armengol a pocs metres de mi, vaja, que ell em sentia l'alè al seu clatell. Vaig aguantar tot el que vaig poder, i a la pujada més exigent el vaig deixar enrere sense gairebé ni adonar-me que anava a un ritme creixent, ja que no tan sols passava a encapçalar la cursa, sinó que per sorpresa li vaig aconseguir prendre una diferència prou còmode per arribar primer a la meta. Va ser una cursa molt psicològica, perquè era molt important saber atacar i pujar el ritme en el moment adient, i vaig saber fer-ho a la perfecció, com tot un autèntic veterà. Això em va fer adonar d'una cosa molt important aquell meravellós dia, que si podia guanyar per fi davant d'un màquina com ell, podia amb qualsevol cosa, i que a partir de llavors havia de canviar l'actitud tranquil•la que sempre he tingut per aquestes coses en actitud competitiva, però sempre des de la base del respecte.

La setena cursa es preveia molt dura per tres factors: ubicació, desnivell i clima. Sí, la VandeKames 2012 ha estat la cursa reina del Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012, per la seva llargada (23 km); pel seu traçat (desnivells d'infart i trams molt tècnics); per la situació de terreny (muntanyes esquerpades, amb molta pedra solta), i per últim, per les condicions atmosfèriques (es preveia molta calor entrant agost, però vam tenir sort en aquest aspecte gràcies a la boira que va suavitzar lleugerament la xafogor). Va ser també una de les curses que sempre recordaré, no vaig guanyar tot i fer-ho millor que el meu màxim perseguidor, acabant davant seu, però l'exigència del circuit em va fer valorar moltíssim el resultat obtingut a Vandellòs, fins a tal punt de considerar-lo com una victòria virutal. La llàstima va ser que en el primer avituallament vaig beure'm un got molt ple d'isotònica per recuperar sals minerals pel cos, però em va sentar fatal i vaig estar ben bé un quart d'hora tocat i caminant molt lentament durant uns quilòmetres, cosa que em va fer emprenyar de valent perquè sabia que no guanyaria per moltes posicions que remuntés, però tot i aquest entrebanc, vaig refer-me seguint el ritme d'en Sami Kauppinen i vaig aconseguir salvar la cursa amb una molt bona puntuació (una altra cosa de les moltes que he après: això és un exemple de superació, d'esforç i de confiança en un mateix; si vols, pots!). Fora de l'àmbit esportiu, faré un petit esment a l'acte anti-esportiu que vaig rebre per part d'un llop (Trail Tarraco) que em va intentar despreciar davant meu i d'altres corredors dient-me coses que no repetiré perquè la veritat és que no cal, i que al final vaig ser jo qui el va deixar per terra, no verbalment, sinó sanament, corrent més que ell i traient-li un quart d'hora a l'arribada ("Toma del frasco Carrasco!" haha).

Després de la VandeKames 2012, sentia que podia amb qualsevol cosa,inclús amb corredors molt més grans i forts que jo, i que no m'havia de deixar trepitjar per ningú (i menys si et provoquen i et desafien en públic), També però que no havia de caure amb les provocacions, però això amics meus, és molt difícil, qui no s'esparvera quan li diuen algo "preocupant"... (deixem-ho aquí, ok?) :)

La cursa d'Alforja va ser un pèl rareta. Primer perquè tots els entrenaments fets a Puigcerver no em van servir més que per mantenir el meu ritme competitiu, però no per augmentar-lo, que era del què es tractava. Així doncs, tampoc vaig aconseguir guanyar en aquesta ocasió, tot i haver fet una cursa força competitiva i a molt bon nivell, però insuficient per augmentar distàncies amb els meus perseguidors principals. Vaig marxar amb una sensació estranya, com si m'hagués faltat quelcom en aquella cursa, però meditant després de la dutxa només s'em va ocórrer una resposta a tot plegat, més treball de fons!

I exactament nois, vaig entrenar tot el què vaig poder aquells primerencs dies de setembre, ampliant la distància dels recorreguts i exigint-me més per augmentar de nivell fondista.

Arribava a la cursa de Castellvell amb molta confiança i serenor, tranquil de saber què fer aquell dia per tornar a ser el millor.

Vaig canviar el mètode de sortida en les curses que havia fet, optant per sortir amb més empenta i buidant-me més que abans, encara que després em passés factura, però era la cursa decisiva entre en Xavier i jo, sabiem tots dos que a Castellvell es decidiria el feixuc però apassionant campionat de la nostra categoria.

Ell va prémer l'accelerador d'una manera inhumana i em va deixar força enrere, no anava bé la cosa però no estava tot dit, i vaig seguir intentant donar-ho tot fins la baixada prolongada del Salt.

Allí sorprenentment s'esdevindria el que podria anomenar com la carrera de la meva vida. Ens trobem els dos a l'últim avituallament, ell no reposa ni beu, jo bec només un got d'aigua. El segueixo no massa lluny, a distància, arribo a la part planera de l'última pujada de la cursa, el passo netament amb forma d'"sprint", i segueixo molt metres així per distanciar-me'n en escreix. Diviso mun pare una mica abans del creuament cursa-caminada, ell decideix esperar-me per estirar-me els últims metres (obrant un gest que l'honora), em tira, em tira, i arribo a la meta amb +3 minuts de marge sobre en Xavier, no m'ho creia, la veritat és que aquell dia estava tocat per Déu, la remuntada que vaig aconseguir va ser de les que es recorden i em recordaré per molts anys, estava super feliç, recuperava l'hegemonia, guanyava altre cop el premi al primer de la meva categoria i donava un cop gairebé definitiu a la classificació general i ampliava amb gairebé +8 punts la diferència amb en Xavier, quedant així a gairebé 23 punts d'ell al capdavant.

I bé, la cursa de Riudecanyes ha tancat el Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012, una nova cursa amb un nou traçat publicat a pocs dies per l'inici de la prova, però tot i no haver tingut massa temps els organitzadors d'aquesta, els hi ha acabat quedant una cursa molt guapa, amb traçats i senders que jo no havia fet en ma vida, i això que alguns cops havia anat a entrenar per la Baronia d'Escornalbou.

El meu objectiu abans de córrer ha estat acabar la cursa fós com fós i tancar un campionat per emmarcar. Sincerament, la primera posició m'ha resultat de fàcil abast al no haver-hi el meu màxim perseguidor, però això no significa que hagi corregut de rosetes, no. M'ha acabat sortint segurament la cursa més exigent personalment que recordo, perquè començar la cursa i sortir dels 5 primers en els primers compassos d'una cursa, mai ho havia fet abans, tot i que volia provar de ser un d'aquests fenòmens per un dia.

A l'arribada al Castell d'Escornalbou, no era encara ni a la vintena posició, era molt més amunt del què em podia preveure (al voltant de la 15èna posició).

Posteriorment, i sobretot en els últims trams, cediria molts metres a altres corredors acabant la cursa una mica més avall del què havia arribat a anar (posició 34), però al cap i a la fi, l'objectiu era disfrutar i acabar la cursa, m'era igual en quin lloc exactament.

I de rebot, m'ha sortit la millor cursa pel què fa a la posició final, perquè mai havia arribat a superar el llindar dels 50 millors corredors d'una cursa, i saber que havia acabat on he acabat m'ha fet sentir orgullós de mi mateix i valorar el treball físic i tècnic treballat des del passat hivern, quan aleshores em preparava per afrontar el repte més complicat de la vida.

Cal dir que també aquest cop, mun pare ha fet de bon mànager i m'ha estirat molts metres per no perdre el ritme, tot i que psicològicament sabia que el campionat el tenia a la mà.

Finalment, cloc el Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012 marcant-me un 10 per haver assolit la fita que jo i mun pare varem establir a principis d'aquest any, aconseguir ser el millor de tots els meus contrincants i endur-me el Circuit de Curses al sarró. Ara que ja ho he aconseguit, només em queda donar les gràcies a tots els que encara que hagi estat de forma efímera o significativa, m'han recolzat en la meva empresa de guanyar aquest títol, sigui en forma d'ànims (família, amics o simplement altres corredors simpàtics), en forma de compromís dipositat en la meva persona (això és dirigit al meu club, que és Obrint Traça, i a tots els seus components, espero no haver-los decepcionat gens!), però per damunt de tot, en forma de treball i sacrifici, amb l'objectiu d'haver assolit dues coses en una: la primera ja la sabeu, la segona és que m'he convertit amb un corredor més, i que estimo aquest esport per damunt de la resta, això és el més important per un esportista, saber que el què estàs fent t'agrada i no ho fas per obligació, sinó perquè t'agrada i vols donar el màxim a cada cursa. Tot plegat engolba una persona molt espercial per mi, i que ja avanço que li dedico l'altre meitat del títol a ell perquè se l'ha guanyat a pols. Aquesta persona és el meu pare, Joan Gomez Salvado, amic i company fidel a cada entrenament que em fet plegats i a cada cursa que hem corregut junts cadascú per la seva banda. No hi ha cap persona en aquest món que sigui tant generosa i persistent com ell, que des del primer dia que em va proposar de córrer curses de muntanya (que ell ja n'ha fet una pila) ja me va dir que si m'hi posava, ell m'ajudaria amb el què calgués, i que m'exigiria com m'ho hauria fet un hipotètic entrenador personal.

És molt remarcable el seu esforç que ha fet per mi i per aconseguir que em converteixi en un corredor de fons excepcional, competitiu i humà per damunt de tot.

No se m'acudeixen més calificatius en aquest moment, però tots els possibles se'ls dedico a la seva figura, és un tros de pare com una casa de pagès, i tot, absolutament tot, li dec a ell. Perquè sense ell jo no hauria fet res del que tots i totes heu pogut vanar veient durant tot l'any. Gràcies papito, ets molt gran i ho seràs sempre!!!! ♥

Doncs bé, s'acaba la meva fantàstica aventura muntanyenca, però no és un punt i final, és un punt i a part. L'any vinent més i millor, i estrenant igualment nova categoria, veurem si estaré a l'alçada.

Moltes gràcies a tots els lectors i totes les lectores, als que m'heu seguit sempre i als que de vegades us heu deixat entestar els meus sermons. S'agraeix!


Fins aviat, que a mi no em perdreu mai! :D

— a Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012.