Benvinguts al bloc d’OBRINT TRAÇA. Som un grup de persones que ens uneixen les mateixes aficions, l’esport i la muntanya. L’objectiu d’aquest bloc és ser l’eina per organitzar i exposar les nostres activitats. Aquest equip és obert a tothom amb ganes de passar-s’ho bé i que vulgui córrer una estona amb companyia.




dilluns, 15 d’octubre de 2012

Crònica ultra cavalls del vent 2012 by AlbertB

M’agradaria començar la crònica recordant a la gran atleta que el món del trail running ha perdut en aquesta cursa, la Teresa Farriol. El meu condol a la família i a tots els que van tindre la sort de conèixer-la.




Dit això, explicar que era la cursa de la temporada. Sortíem a les 9h amb la sensació dels deures fets, circuit reconegut, entrenaments, setmana de descans, etc... només hi havia una cosa que estava fora de l’abast de tots els que preníem la sortida. La meteo. Tothom ens esperàvem pluja i una mica de fred, però jo crec que ningú s’esperava el que ens venia a sobre.

Vam començar la primera pujada de 1800m+ camí al Niu de l’Aliga (CP2) un gran nombre de corredors famosos, però també de la zona del baix camp tal com el Narcís, Calderón, Enric Terri, JaviH, Xavi Alonso, Ramón del Borges, etc... Pel que fa la meteo el primer tram va ser el més agraït, on quasi fins al refugi del Rebost inclús no va ploure, però a partir d’allí ja no va parar ni un sol moment en tot el día. En aquesta pujada sabía que tenia d’anar tranquil, tal com em van aconsellar corredors experts com el Marc, millor passar-me de lent que no cremar cartutxos, ja que al arribar dalt encara quedaven uns 70km i encara molts metres positius! Així que això vaig fer, tranquilet, junt amb un grupet de corredors vam anar pujant xino-xano, veien cares conegudes com la Rosa, els meus pares, el Marc i el Marsel, que van vindre a veure l’espectacle sota la pluja.



Al arribar al Niu (CP2) a 2500m d’altura feia vent, fred i pluja. Allí vam beure una mica de caldo, menjar i posar el pals a la motxilla, val a dir que una noia em va tindre que ajudar perquè ja no tenia tacte a les mans. Buff això pintava que seria dur. Començava el camí cap al Serrat de les esposes (CP3 i km35). Val a dir que em sentia molt bé, anava ràpid, passant molta gent. Però tenia un problema afegit, les ulleres, mullades i embafades!! la visibilitat no era del tot bona, em tenia que retenir una mica; sobretot a les baixades. Encara així el ritme que portava era molt bo sumant-hi que tot estava mullat i ple de fang. Vaig arribar al Serrat físicament molt bé, inclús fent broma amb la gent que animava (molt diferent a l’any passat que vaig arribar ja tocat). Allí la Rosa i el meus pares em van avituallar bé i em van dir el temps que anava respecte temps de corredors de l’any passat, “vas sobre 12h 15min” em diu la Rosa i tens les primeres noies a 15min i la Emma Roca a menys. Collons vaig pensar!! Vaig molt bé no m’ho esperava!! Així que em va faltar temps per continuar la cursa. A un ritme alegre vaig anar passant gent i més gent, vam arribar al següent control, al refugi de Cortals i a continuació directe a buscar la meitat cursa fins al refugi Prat Aguiló (CP5 km 45) passant per una llarga pujada. En aquest camí cap a Prat Aguiló em vaig trobar amb un corredor que anava força bé i em vaig juntar amb ell, amb la meteo que feia preferia anar amb algú. Els dos junts vam anar passant gent fins arribar a un km abans de Prat d’Aguilo en una petita pujada de uns 100m+ . Allí vaig decidir apretar una miqueta i em vaig despedir d’ell. Tenia forces per fer la pujadeta trotant i encara vaig passar un altre corredor i finalment vaig arribar al refugi on teníem bossa d’avituallament amb coses que podíem haver posat a la sortida. En aquell moment em trobava molt bé tant físicament com mentalment, a més anava a temps de 12h 15min aprox. i com sabia que al següent control em trobaria a la Rosa i als meus pares amb l’avituallament preparat vaig decidir no agafar bossa. Vaig menjar una mica de pasta, un parell de caldos calents i cap amunt al Pas de Gasolans amb una pujada d’uns 500m+. Amb ritme alegre vaig agafar un parell de corredors i els vaig avançar. Després d’una dura i ràpida pujada, al arribar a dalt feia un fred de mil demonis! Allò es com una mola i en un pla a 2500m d’altura l’aire, la pluja i el fred eren extrems (més tard diuen que va nevar en aquella zona). En aquell infern sense protecció alguna d’arbres, pedres o muntanya m’esperava un trote d’un parell o tres de km’s abans d’iniciar la baixada progressiva cap al Estasen (CP6). L’inici de la baixada va ser més o menys bo però de seguida vaig tindre una sensació extranya. Com si no tingués forces, semblant a quan fa hores que no menges, però aquesta vegada no podia ser!! Vaig controlar-ho molt!! A poc a poc vaig anar baixant tranquil, inclús vaig parar un parell de vegades, i semblava inclús que em marxava una mica el cap. Finalment vaig arribar a la pista de baixada que em portaria directe al següent refugi, en 4 o 5 km’s. Sense entendre molt bé que passava vaig tenir que fer gran part de la pista caminant, veient com em passava algun corredor pel costat. Es va fer etern.

Al arribar al refugi em va costar molt però de mi va sortir el dir: “Potser plego”. Us podeu imaginar el que em va costar dir-ho i les voltes que li vaig donar. Amb casi un 70% de la cursa de la temporada realitzada; amb quasi tot el desnivell positiu realizat (la part que quedava era molta baixada que era el tram que segurament hauria sigut més ràpid) i amb un temps previst d’arribada aproximat (suposant que tot anés bé clar), de 12h:30 amb la meteo que teníem hauria sigut tot un éxit!! A més sería la primera cursa que abandonaría!!

Per sort, la familia em va insistir i vaig pendre la decisió correcte. Abandonar. Em vaig cambiar de roba, em vaig ficar una manta, resguardat davant la estufa i vaig estar un hora tremolant. Al cap d’una mig hora d’estar al refugi calent em van pendre la temperatura i estaba a 35ºC la cual cosa es posible que aquella sensació extranya que tenía baixant cap al refugi fos inicis d’hipotèrmia i no falta de menjar. Bufff quin mal rotllo!! La metge em va dir que si hagués seguit al següent refugi ja no m’haguessin deixat continuar. Per tant, per sort, vaig pendre la desició encertada i sobretot gràcies a la família per ajudar-me a fer-me pendre la desiciò encertada, a més del recolzament que em van donar en tota la cursa.



Com a conclusió; treient que vaig tenir que plegar per condicions extremes que potser estan fora del meu abast i veient que el 80% dels corredors no vam poder finalitzar, les sensacions que vaig tenir van ser molt bones tant físicament com mentalment, vaig arribar casi al km 55 amb un temps millor que el que tenia previst i això que les condicions del terreny mullat, meteo, ulleres, etc.. no jugaven a favor. Vaig saber gestionar molt bé les forces, el menjar, els ritmes i em vaig sentir bé i amb confiança a diferencia d’altres curses llargues que he fet. Potser estic començant a agafar una mica d’experiència i a conèixer el cos. Els resultats de final de temporada encara que no son del 100% bons per l’abandonament, si que son satisfactòris aquesta segona temporada que m’he dedicat a córrer curses de muntanya.

Ara toca descans durant un parell de mesos, fer una mica d’asfalt amb el Peresito i potser fer alguna cursa però tranquilet i sense preses. La temporada que vé amb menys temps per entrenar per temes de feina ja veurem com enfoquem el tema. De moment continuarem entrenant, coneixent gent, paratges, camins, i en definitiva aquest món del running que tant ens agrada.

Publica un comentari a l'entrada