Benvinguts al bloc d’OBRINT TRAÇA. Som un grup de persones que ens uneixen les mateixes aficions, l’esport i la muntanya. L’objectiu d’aquest bloc és ser l’eina per organitzar i exposar les nostres activitats. Aquest equip és obert a tothom amb ganes de passar-s’ho bé i que vulgui córrer una estona amb companyia.




dijous, 4 d’octubre de 2012

CURSA DE CASTELLVELL "CRÒNICA ALEXIS"

Una cursa més i una cursa menys, depèn de com es vulgui mirar.
Aquesta cursa ja vaig comentar que tindria una gran rellevància pel que fa al Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp, i la veritat és que ha estat una cursa on hi ha hagut de tot, des de moments en els quals estava desmotivat i amb manca d'ànim pel ritme tan fluix que portava, alguna relliscada pels costeruts senders humits per la
pluja dels últims dies, i com no la felicitat d'acabar bé la cursa, sense cap lesió i amb bones sensacions després de tot plegat. Me n'anava content a casa, que era del què es tractava, gaudir de la cursa, i a poder ser, quedar lo més amunt possible.


El començament va ésser original, travessant el petit poble de Castellvell per un carrer força estret i pujant fins la meitat de la muntanya de l'ermita de Santa Anna. Posteriorment, agafariem uns carrers fins enllaçar amb el GR de la Reus-Prades-Reus, i amunt que fa pujada.
A mida que anàvem avançant, perquè tant en Xavier Armengol com jo corriem amb empenta, el pendent era més pronunciat i no eren trams plans en la seva majoria. Els senders que ens fèien pujar i baixar eren força durs i irregulars, igual que la meva dinàmica en la carrera.
El circuit, pel moment, em semblava bastant exigent, ja que hi havia trams on si no anaves amb atenció, podies caure, relliscar o lesionar-te, o fins i tot perdre't!
Arribava a la riera i sabia que en aquell moment només quedava l'última pujada exigent (i la més dura i llarga de totes) que travessava la vall boscosa per uns senders empedregats que seguien el curs de les torres d'alta tensió. El camí pujava i pujava, no semblava que hagués de tenir fi, però a la sortida d'aquest que enllaçaves amb el camí ample del Salt (de gran pendent descendent), era conscient que havia de recuperar el temps mal aprofitat a les pujades per remuntar llocs i intentar apretar fins la meta. Romanien encara uns quatre quilòmetres ben bons, però sabia que a partir de llavors gairebé tot el traçat feia baixada.
A l'arribar altre cop a la riera, i entrat el camí que duia direcció a les primeres urbanitzacions de Castellvell, em vaig topar amb mun pare, que intentava córrer com podia per fer via a arribar.
Jo el vaig passar i li vaig desitjar sort i ànims de cara als últims quilòmetres, però qui havia de tindre sort era jo!
Just a l'arribar a l'avituallament, m'adono que el porc senglar que em perseguia era en Xavier! haha
No quedava massa per finalitzar la cursa, de manera que vaig reposar l'organisme amb un d'aigua i avall a enganxar el "galápago".
Tots dos anàvem com bojos directes al tram final de la cursa, una lleu pujada al turó de la pedrera i baixada a sac fins els camins d'entrada del poble. El camí estava entollat per complet i haviem de sortejar l'aigua pel costat o bé passant-hi per damunt literalment, però a aquelles alçades, tot era igual, res importava, i jo pensava que si esperava al tram final per atacar-lo ell potser arribaria amb més força i rapidesa que jo. De manera que vaig optar per passar-lo amb totes les meves forces i buidar-me al petit tram pla que hi havia abans de les baixades. Sentia el seu aler darrere el meu clatell, era l'hora de deixar-lo enrere per tal d'encarar l'entrada a la recta final sense l'opció de "pique" de velocitat, que sempre vaig voler evitar.
Als últims metres em trobo un altre cop amb mun pare, que agraïdament i amb un gest que l'honora, va decidir esperar-me a la cruïlla per estirar-me al tope els últims metres. Ja hi era, sentia la veu d'en Ferran per la megafonia i era el moment que esperava des del principi, creuar la meta lo més endavant possible i batint persones que ni tan sols em vaig plantejar seguir-les-hi el seu alt i treballat ritme.
Creuava la meta just darrere de mun pare amb un temps de 1:32:27, passada l'hora i mitja de cursa que en un principi em marcava com a fita a batre. Els minuts per quilòmetre aproximadament en aquesta cursa estan globalitzats en 5:56, baixant per fi dels 6:00 que els cracs d'OT em varen posar com a marca a superar per entrar als seus super-entrenaments a la Mussara. haha
Doncs bé, una cursa maquíssima, per emmarcar, sobretot el final que va ser super emocionant. Només per això valia la pena anar a fer-la. Sé que tot és una roda de la fortuna i que qui al final es reserva més és qui acaba fructuant ésser el guanyador o el més ràpid. Uns dies tens més fons i d'altres arribes ofegat i sense capacitat de reacció, però estic molt satisfet de com vaig arribar al final, la cursa s'ho valia i va ser molt trenca-cames, tant físicament com psicològicament.
Ara que només roman l'última cursa, citada a la bonica vila de Riudecanyes, no em proposo més fites ni objectius concrets, simplement disfrutar al màxim i acabar-la, ara que ja quasi he complert el repte que em vaig proposar a principis d'aquest any. Ho duc lluitant des que vaig començar a córrer oficialment el dia 4 de març de 2012, i ara que miro enrere visualitzant tot el que he fet, em dono compte que he progressat no adequadament, lo següent, i que si a la Portella vaig acabar gairebé el 140 del total de participants, ara ja sóc capaç de ser dels 50 millors corredors a cada cursa, i això creieu-me que és el que més admiro de mi mateix, la constància, l'esforç, l'esportivitat, però per damunt de tot, el progrés assolit que ni jo em creuria si m'ho haguessin dit ara fa gairebé set mesos, més enllà dels premis aconseguits i que encara estan per arribar, això tant se val.
Gràcies a totes les persones que m'han recolzat i que hem compartit agradables moments i xerrades, a tots els obridors i obridores del club, i molt especialment al meu pare, que es mereix tot i més després de la voluntat que ha tingut d'esperar-me al tram final de la cursa per arribar juntament amb mi i per tota la seva insistència amb els seus "lleva't que és hora d'anar a entrenar..." hahaha
Sense cap mena de dubte, el culpable de tot el que m'està succeïnt és ell, i li ho dec tot, gràcies papitooo! :D [by Alexis]

WEB CURSA 


 La resta dels homes de verd:






Publica un comentari a l'entrada