Marató de Berlin 2012 - EDUARD GRAN FINISHER!!!

Aixo d'escriure no se'n dona gaire be però en veig capaç de deixar escrit encara q sigui en quatre paraules la meva primera experiència en una marató, Berlin 2012.

Aniré primer per els agraïments.  A la Bego per el seu suport durant tot l'any, dies d'entrenament inclosos.  A l'Esio i l'Alexandra per estar en nosaltres a Berlin, tot i estar ell lesionat, en va fer d'assistència durant la cursa.

El principal culpable de que jo estigues allà, el Xavi, que en va aconsellar que de fer la primera marató fes aquesta, la millor d'Europa. 

I com no a tots els companys i companyes que hem compartit entrenaments durant l'any i m'han donat ànims per poder acabar la primera marató. 

Una vegada ja camí de Berlín no hi ha marxa enrere, estem a l'aeroport esperant que arribi l'hora d'embarcar i tot son nervis, com dies abans havíem parlat per el wsp. Arribem a Berlín després d'un vol sense incidències i amb un temps de no gaire fiar. La tarda pinta be,però el final plou una mica, recollida de dorsal i volta per Berlín, decidim llogar unes bicicletes davant l'hotel i moure'ns per la ciutat, lliures de horaris de estacions de metro i bus. Anem per els carrers de Berlín a buscar la zona habilitada per l'organització on es troba muntada la fira del atletisme i veient la cursa de patins en linea que estaven fent en aquell moment per el carrer. Arribem el lloc on s'ha de recollir el dorsal, l'antic aeroport de Berlín. L'organització perfecte, a la zona de recollida nomes entren els que participaran a la cursa, els acompanyants i curiosos queden fora d'aquest espai reservat. Amb el dorsal 25976, el xip i la camiseta de record a la ma sortim d'allà i anem a visitar una mica la ciutat. Ja ens havien dit de que allà aprop en una plaça (Alexanderplatz) havien muntat una fira (Oktoberfeste) on corria el menjar i la cervesa, varem fer un "petit" tast i cap l'hotel que el dia següent hi havia cursa. 

Diumenge 30/9, 6:30am, es hora d'aixecar-se, hem desperto mes tranquil del que esperava, tota la roba preparada del dia anterior, una vegada vestit baixo a esmorzar i esmorzo be, tenia que ompli be el diposit per una llarga estona. Acabat d'esmorzar agafem les bicicletes la Bego i jo i anem a buscar la zona de sortida de la cursa, amb l'Esio ja havíem pactat el dia abans a quin punts quilomètrics  m'esperaria per anar-me subministrant gels. Arribem a la zona de sortida després de fer un "tour" matiner per la ciutat ja que ens varem equivocar de direcció, però en va servir per escalfar. Deixem les bicicletes i anem a buscar el calaix que en toca per colocar-me per la sortida, la H.

Ja localitzat falta un quart d'hora per la sortida tots son nervis, ara si. Miro el meu voltant i veig que en aquell calaix hi havia gent que tenien poca pinta de corre, anaven mes de festa que a corre i es que per molts dels alemanys que participen s'ho prenen com una festa, van disfressats i amb ganes de gresca aixi que en colo i paso el seguen calaix. 

En deu minuts comença la cursa, m'acomiado de la Bego que en desitja sort i que serà qui en donara el primer gel el quilometre tretze.

Les nou, puntualitat alemanya, han sortit els primers, jo encara no en moc d'allà, impossible hi ha molta gent per davant i fins un quart d'hora després no passo per sota de l'arc de sortida. Doncs ara si ja estic en cursa molta gent, en vaig colant entre mig buscant espai per no entrebancar-me i arribo el globo que marca quatre hores, allà fins el quilometre deu on veig que el ritme es molt còmode i decideixo tirar una mica mes endavant saltejant gent, arribo el quilometre tretze i allà esta la Bego amb el primer gel, tot va sobre lo previst i seguint els consells dels companys OT's experimentats penso que queda molta cursa i no en deixo portar per l'eufòria, mantinc el ritme i vaig sumant. Arribant el quilometre divuit el bessó de la cama esquerra en comença a fer mal i sort que l'Esio esta seguint la cursa amb la bicicleta li demano un ibuprofe. En venen totes les pos el d'amunt però que cony vaig pensar no m'he amargaràs el dia ni la cursa, pensava, NO HAY DOLOR, vaig baixar el ritme fins q va començar a fer efecte la pastilleta. No es una cursa qualsevol, era la primera, pensant tot l'any en ella, en el millor lloc i amb una gentada de por, tots els carrers plens de gent, aplaudint sense parar el pas dels corredors, musica en directe i gent cantant per el carrer, allò es una festa.. Doncs be, vaig agafar un ritme tan còmode per poder aguantar el dolor i acabar la cursa i gaudint de tot allò que m'envoltava, fins i tot podia parlar amb gent d'aquí. 

Ja entrant cap el quilometre trenta estava pendent de que no sortís l'home del mall, encara que com anava distret amb l'espectacle que hi havia el carrer pot ser ni el veuria, i aixi va ser, per si de cas un altre gel com estava programat, mes o mes un cada deu quilometres. Ja quedava poca cursa, m'ho estava passant molt be, no patia, nomes el dolor, però controlat.

Aixi que ja estava  veient que la cursa acabava, tot el temps de preparació havia valgut la pena. Enfilem l'ultim revolt, mes gent encara, la gent crida, l'organització amb la musica de festa a l'arribada, fotògrafs fent fotos els finishers, una sensació, brutal, indescriptible, si es la primera marató que fas, passo l'arc d'arribada feliç, el temps 3:49.