El Xavier Aguiló ens relata:
Els Reguers, 9 de maig de 2010
El diumenge vaig participar a la I Cursa del Vent que pel perfil anunciat a la web era de les que m’agraden per distancia i desnivell. A l’hora de la veritat va ser com esperava però com tot, s’ha de fer i la realitat del terreny, la meteo i tots els altres factors que intervenen, com sabeu, poden fer endurir o suavitzar una cursa de muntanya. Així que passo a resumir-vos-la breument:
A les 6:00 sona el despertador, em llevo esmorzo un cafè amb llet, unes torrades i un plàtan, les sensacions no son bones per què he dormint quatre hores, la nit anterior vam tenir un sopar fora de casa i ja se sap que aquestes coses s’allarguen (sobretot quan estàs a gust). A les 7:00 surto cap a Els Reguers, 86 km., hi arribo a les 8:20, aparco i vaig a recollir el dorsal, veig moltes samarretes verdes però no son d’O.T. son del Trail La Senia, Extrem team Tivissa i altres, també molt de vermell i negre de la UEC Tortosa.
La cursa comença ràpid per que baixa fins a la riera però de seguida s’enfila i fort, es fa la primera tria, el camí puja en línia recta i permet veure els que van davant i el desnivell que d’entrada has de salvar imposa prudència, sento que un noi comenta que la va fer la setmana passada i que fins després del Farrubio no cal pensar en apretar. Efectivament la primera pujada és exigent i per tant cal conservar forces per a la segona que sobre el mapa és més dura. L’expectativa es confirma amb escreix i arribo al punt més alt de la cursa a tope de pulsacions però amb forces a les cames i havent avançat 5 o 6 corredors. Estic sorprès per que a les pujades acostumo a perdre alguna posició i en aquesta ocasió no es va donar, així que recupero en l’avituallament i em llenço cap avall. Igual que la primera, aquesta segona baixada és molt tècnica, amb dos trams de corda realment durs i pedregosos combinat amb parts més planes però de terreny inclinat i incòmode, a l’últim tram ensopego i faig un “vol sense motor”, aterro en un pedregal, quan m’aixeco tinc els palmells de les mans encetats en carn viva i un fort cop al genoll però veig que no hi ha res trencat i decideixo continuar, al següent avituallament em rento les ferides i em tiren aigua oxigenada, un tram de riera on costa portar el ritme i de seguida, una última pujada en línia recta duríssima (tres trams amb corda) fins a arribar al km. 18 on comença la última baixada també tècnica però menys que la segona. Els últims 2 km. son planers, el genoll comença a queixar-se, tot i així guanyo una posició però acabo molt adolorit. Al final 3:00:15 i posició 30, 23 sènior, tot i que tinc molt clar que aquesta no és la meva guerra a un sempre li agrada millorar.
En fi, una cursa més dura del que semblava a priori però molt ben organitzada, molts avituallaments, massatge, molt menjar i beure al final, per cert, la dutxa amb aigua freda!. A més, un bon entrenament per al meu proper repte, el descens vertical Taga-Ribes del dia 23 de maig (1.100 m de baixada en 5,5 km.). Qui s’anima? [by Xavier]
Lloc web
El diumenge vaig participar a la I Cursa del Vent que pel perfil anunciat a la web era de les que m’agraden per distancia i desnivell. A l’hora de la veritat va ser com esperava però com tot, s’ha de fer i la realitat del terreny, la meteo i tots els altres factors que intervenen, com sabeu, poden fer endurir o suavitzar una cursa de muntanya. Així que passo a resumir-vos-la breument:
A les 6:00 sona el despertador, em llevo esmorzo un cafè amb llet, unes torrades i un plàtan, les sensacions no son bones per què he dormint quatre hores, la nit anterior vam tenir un sopar fora de casa i ja se sap que aquestes coses s’allarguen (sobretot quan estàs a gust). A les 7:00 surto cap a Els Reguers, 86 km., hi arribo a les 8:20, aparco i vaig a recollir el dorsal, veig moltes samarretes verdes però no son d’O.T. son del Trail La Senia, Extrem team Tivissa i altres, també molt de vermell i negre de la UEC Tortosa.
La cursa comença ràpid per que baixa fins a la riera però de seguida s’enfila i fort, es fa la primera tria, el camí puja en línia recta i permet veure els que van davant i el desnivell que d’entrada has de salvar imposa prudència, sento que un noi comenta que la va fer la setmana passada i que fins després del Farrubio no cal pensar en apretar. Efectivament la primera pujada és exigent i per tant cal conservar forces per a la segona que sobre el mapa és més dura. L’expectativa es confirma amb escreix i arribo al punt més alt de la cursa a tope de pulsacions però amb forces a les cames i havent avançat 5 o 6 corredors. Estic sorprès per que a les pujades acostumo a perdre alguna posició i en aquesta ocasió no es va donar, així que recupero en l’avituallament i em llenço cap avall. Igual que la primera, aquesta segona baixada és molt tècnica, amb dos trams de corda realment durs i pedregosos combinat amb parts més planes però de terreny inclinat i incòmode, a l’últim tram ensopego i faig un “vol sense motor”, aterro en un pedregal, quan m’aixeco tinc els palmells de les mans encetats en carn viva i un fort cop al genoll però veig que no hi ha res trencat i decideixo continuar, al següent avituallament em rento les ferides i em tiren aigua oxigenada, un tram de riera on costa portar el ritme i de seguida, una última pujada en línia recta duríssima (tres trams amb corda) fins a arribar al km. 18 on comença la última baixada també tècnica però menys que la segona. Els últims 2 km. son planers, el genoll comença a queixar-se, tot i així guanyo una posició però acabo molt adolorit. Al final 3:00:15 i posició 30, 23 sènior, tot i que tinc molt clar que aquesta no és la meva guerra a un sempre li agrada millorar.
En fi, una cursa més dura del que semblava a priori però molt ben organitzada, molts avituallaments, massatge, molt menjar i beure al final, per cert, la dutxa amb aigua freda!. A més, un bon entrenament per al meu proper repte, el descens vertical Taga-Ribes del dia 23 de maig (1.100 m de baixada en 5,5 km.). Qui s’anima? [by Xavier]
Lloc web
2 comentaris:
Ei Xavier, felicitats per la cursa. A veure si ens animem i baixem més a les batalles de les terres de l'Ebre. Aquest any ens costa sortir de l'armari.
La cursa de descens pinta molt bé, però millor casc integral i proteccions. Per cert, nosaltres practiquem el Down Hill Running Xtrem cada dimecres a Vilaplana.
Ahir el Xavier va venir a la crono T-X i semblava un cristo, amb les dos mans embenades, pantalons curts i els genolls pelats.
Tot i així encara pensa en fer la cursa de descens.
Mentalitat O-T.
Publica un comentari a l'entrada