MARXA DELS DIPS "L'ÚLTRA CRÒNICA D'EN OSCAR.M"

Nota de l'editor: El nou obridor Oscar.M ens ha fet arribar la seva crònica de la marxa dels Dips celebrada el passat 21 de maig. Quan l'he rebut, he entès pq ha trigat tant, això és un llibre...uuufff però val la pena, no es deixa cap detall i ens explica la seva marxa gairebé al 100% de detalls. Amb aquest fitxatge hem guanyat un escriptor!!!!. Agafeu les crispetes i a gaudir de la lectura.

Son les 3:30 de la nit i sona el despertador, per davant una dura jornada de caminar sense saber realment el que ens espera. Desprès de aixecar-me hem faig un cafè e intento esmorzar, però tinc l’estómac tancat, els nervis hem comencen a fer efecte i sense donar-li mes tombs desprès d’agafar tots els estris de guerra, surto en direcció  a Castellvell del Camp a recollir a la Txell. Hem quedat a les 04:45 i la Txell m’espera com un clau a la porta de Casa, acabem de carregar motxilles etc. I sortim en direcció a Pratdip. Arribem al poble al voltant de les 05:15 i comença el primer show, aparcar el cotxe, desprès de 20 minuts aconseguim deixar el cotxe en algun punt del poble, la veritat ben a prop de la sortida de la marxa. Acte seguit ens dirigim a recollir el dorsal, comencem a saludar gent ja que la experiència de la meva companya en aquest tipus  de marxes fa que sigui mundialment coneguda, desprès ens dirigim cap al cotxe a ultimar preparatius. Ja son casi be les 06:00 i anem cap a la sortida, continuem saludant companys de la Txell i de cop i volta se sent una veu pel Micro on ens indiquen que en breus instants començarà la marxa, ens donen petites instruccions i detalls del recorregut, es tracta d’una petita volta circular que surt de Pratdip en direcció a Cabrafiga i tornar a Pratdip, un altra que va de Pratdip cap a la ruta de les mines de ferro i torna a Pratdip i una ultima que va de Pratdip cap a Vandellòs ,Llaberia, i finalitza a Pratdip.

Sona la sortida i comença la marxa, les meves primeres sensacions no les puc descriure ja que vam sortir corren i ja no tenia temps de pensar en res, només se m’acudia pensar en quin estofat m’havia fotut, però ja hi estava posat i ho havia de fer. Comencem la marxa en direcció  cap a l’interior del poble i de seguida sortim per la carretera, en breu ja ens desvien cap a un petit corriol i comença la festa pedres petits tolls d’aigua que hem d’esquivar i ja al cap d’uns instants el camí s’enfila cap amunt, la aglomeració de gent es comença a desfer, de cop i volta la marxa ja esta molt estirada i continua enfilant-se cap amunt. Al cap d’uns instants ja s’hi veu gent molt avançada, casi coronant el Cabrafiga, jo penso en els pedazo maquines que hi ha en aquesta marxa però com que m’he de donar la oportunitat continuo, cada vegada amb la mirada mes baixa i mes concentrat en el camí que trepitjo. Quan me vull adonar vaig darrera de la Txell i fem el cim, les vistes son espectaculars fabuloses, ames que ja es de dia ,es veu tota la costa la veritat que es podien fer unes fotos meravelloses però no teníem temps, la marxa es la marxa. Comencem a baixar en direcció a Pratdip molt ràpidament  tant que la Txell pateix un petit accident el qual no li impedeix continuar gràcies a la seva fortalesa i valentia, i de fet en 20 minuts ens plantem al poble, primer control i avituallament. Jo començo a jalar donuts dolços i recupero amb una mica d’aquarius, la Txell casi be no menja res, quatre fruits secs i una mica de coca cola.

Sortim un altra vegada del poble en direcció a la ruta de les mines de ferro, ens tornem a enfilar per un corriol petit i la pujada comença a ser constant, anem tots dos sols i l’Oscar no te paraules, sort de la Txell que va donant una mica de conversa i la marxa es va fent mes amena. Es comencen a obrir valls entre les muntanyes fins que comencem a divisar pics entre ells El Pico de la Nieves, anomenat així per la meva companya el qual jo no havia vist  mai. Arribem a la cumbre i ens trobem a un company de la Txell amb el que seguim un rato tots tres junts, comença a canviar el ritme, aquest bon home ens va estirar un bon rato a pas lleuger i vam acabar corrent per una pista fins arribar al segon control i avituallament al poble de Llaberia, allà ens esperen entrepans i un bon tiberi de menjar, jo per variar entrepà fruits secs poma i molta hidratació, la Txell també s’hidrata be però lo de menjar…. Sembla que te forces per continuar amb l’estómac mig buit. Sortim de Llaberia dubtant si anem en direcció correcta i amb l’avistament de mes corredors confirmem que anem be, el camí es complica i de cop i volta ens trobem amb un grup de gent que com nosaltres havien perdut les marques del camí, retrocedim una mica i trobem de nou el camí, per davant ens queda una baixada tècnica que ens tornarà a portar a Pratdip, però abans de arribar a aquesta baixada coincidim amb un bon home, el Marti, que al llegir un cartell informatiu de “trams equipats” decideix continuar darrera nostre per si es trobava alguna dificultat. La seva companyia  es molt gratificant ja que la seva diversitat de conversa ens acompanyarà fins al final de la marxa. No trobem casi be trams equipats però el camí es dur de baixar, molt tècnic i continuem tots tres fins a arribar a Pratdip, pròxim punt de control i avituallament. Les cames ja comencen a patir el desnivell acumulat i la duresa dels corriols estrets i amb moltes punxes.

Comença la tercera volta, la mes llarga i mes dura per cansament acumulat, el calor ja comença a apretar fort son mes les 12h del migdia i ens tornem a enfilar per un corriol que ens dirigeix a un canó, la veritat que es preciós i dur a l’hora d’entravessar-lo però el seu encant no et deixa pensar en el cansanci. Anem entrebesant-lo a mida que el calor ens va ensopegant al cap de valent i comencem a quedar-nos sense aigua i la poca que hi ha esta calenta, aquest tram es complica a l’hora d’ascendir es dur, molt dur i el desnivell es considerable. Quan acabem la pujada anem direcció a l’ermita de santa Marina i de camí tenim la bona sort de trobar-nos una font per la que rajava aigua fresca, ens apropem la Txell el Marti i jo i casi la buidem entre hidratar-nos i refrescar-nos. Continuem en direcció a l’Ermita i ens apareix en breus instants, allà ens espera aigua refrescs fruits secs xuxes i un control. Continuem ara en direcció a Vandellòs el camí continua sen dur però entre xerrar i contemplar paisatge ens anem tragant els kilòmetres com si res, pel camí ens ajuntem amb una colla de 3 persones mes i anant xerrant i caminant sense adonar-nos ens plantem a Vandellòs desprès de una baixada en la que els genolls (els meus al menos) es comencen a ressentir però no es motiu per parar, encara ens queda molt camí i el temps va corrent. A l’arribada a Vandellòs ens trobem amb L’Anna i el Ferran que just arribaven a l’avituallament del poble, ens fan fotos i ens omplen una mica de moral, va ser una ajuda emocional molt bona i ja de pas ens plantem a l’avituallament del poble on ens esperen entrepans síndria cireres dolços i molta hidratació. Ara sortim en grup  en direcció a Llaberia ja comencem amb mes optimisme i amb la panxa plena, sabem que desprès de Llaberia ja esta la marxa casi a punt d’acabar però una vegada mes ens espera una pujada de les maques, d’aquelles que creen un silenci durant una estona i això que anem unes sis persones però entre pujada i cansanci ens concentrem en el camí. De pujada trobem dos avituallaments i controls mes, amb molt de líquid i alguns dolços i fruits secs que son totalment necessaris per assolir la pujada a Llaberia. No tardem gaire en arribar al poble on ens espera un bon tiberi, jo per variar aprofito per omplir la panxa i hem tiro de cap a la truita de patates i un bon entrepà de bacon amb ceba i formatge a banda de mes fruits secs i dolços varis. Desprès de tot el tiberi ens donen una gran sorpresa, Quan ja pensàvem que només ens quedava baixar fins a Pratdip per finalitzar la marxa ens diuen que el camí ha crescut una mica i que hem d’arribar-nos fins a Colldejou. Ho afrontem amb optimisme i comencem a tirar, de cop i volta això s’allarga entre sis i vuit kilòmetres mes i de moment torna a ser pujada encara que no gaire dificultosa però si dura per l’esforç acumulat. Després d’arribar al cim comencem a baixar direcció a Colldejou al començament es un corriol estret però de mica en mica es va fent mes ampli fins a arribar a una pista forestal, allí anem tiran tots amb una mica mes d’alegria i optimisme, sabem que ja no queda gaire i anem xerrant una mica mes descansats. Finalment trobem un últim avituallament on ens indiquen el camí a seguir fins a arribar a Pratdip, encara hem de agafar un PR que es un corriol estretet però ja sense grans desnivells, mes aviat tot baixada fins al final. A mida que ens anem apropant al poble ja comença a canviar l’estat d’ànim, estem veient el final del túnel ja ho sentim assolit i en un tres i no res ens plantem al poble entre rialles i satisfacció. Finalment arribem al punt de control del poble on ens reben amb una merescuda ovació. La sensació d’emoció cansament i satisfacció s’ajunten i ho compensem amb una merescuda cervesa entre rialles i fotos. Per acabar toca una bona dutxa al poliesportiu i un bon entrepà de botifarra entre els reconeixements de la gent que continua arribant al fi de la marxa. Parlem amb un del organitzadors de la marxa on ens explica estratègies i dificultats que han tingut per traçar el recorregut.

La meva mes sincera enhorabona a tot aquells que han contribuït a que aquesta marxa hagi estat possible així com a tots aquells participant que havent acabat la marxa o no han estat allí. Gràcies també al petit grup que ens ajuntat des de la meitat de la cursa per la companyia tan grata. I gràcies molt especialment a la Txell Marti que m’ha donat tot el suport necessari durant tota la cursa, ames que ho ha fet com una campiona, ja que venia accidentada des de els primers kilòmetres.

Gràcies a tots.

Molt atentament,  Oscar Martin.