4a CURSA DE TIVISSA [22.400m D+1.730m]

Aquest diumenge s’ha disputat la cursa de muntanya de Tivissa, una de les curses més tècniques de la nostra zona. La particularitat d’aquesta prova és que més de la meitat del circuit transcorre per una cresta, la qual transforma els corredors amb cabretes, on els salts, patinades, grimpades i esgarrinxades són l’ordre del dia.
Al final, tots explicant i ensenyant les nostres senyals de batalla mentre disfrutem d’un fantàstic i merescut pa amb tomàquet i llonganissa.
La cursa d’aquest any era un homenatge als bombers David Duaigües i del Pau Costa, que van perdre la vida en tràgic incendi de l’estiu passat a Horta de Sant Joan. A l’inici de la cursa, es va fer un minut de silenci molt emotiu que va posar els pèls de punta als 300 corredors.

Felicitar a l’organització, que any rere any, aconsegueix oferir-nos una de les millors curses de muntanya, pel fantàstic i tècnic circuit, bossa del corredor, instal•lacions i manduca del final de festa.

FOTOS O-T

Classificacions
HOMES
1.- Just Sociats 2:09:12
.
28.- Xavi 2:35:51
67.- Joan 2:49:37
84.- Isma 2:54:40
183.- Marc 3:34:47

DONES
1.- Lola Brusau 2:52:16
.
7.- Inma 3:22:25
16.- Mar 3:34:38

El Rastrejador ens relata:
Per fi va arribar el dia. Aquesta cursa és d’aquelles que ja la marques quan canvies de calendari i l’esperes durant tot l’any. Els comentaris a l’arribada són del tipus “que dura que és, estic fet pols, mai més...” però l’any següent, tots ens tornem a veure, som una mica masoquistes. Jo fa poquet què estic en aquest mondillo, i a base d’osties vaig descobrint com funciona. El títol de l’ostia, o lliçó, d’aquest cap de setmana ha estat “ Cuidadin si hi ha sol + vent”. A diferència de l’any passat, vam tenir un sol esplèndid, amb unes vistes espectaculars. A la cresta, de senyera en senyera i tiro porque me toca, feia un fort vent, i jo pensava “o que bé, quina fresqueta”. Desprès vaig descobrir que la fresqueta era per la gran quantitat de suo que s’estava evaporant. Això, just abans del cim de La Tosa (Foto), em va causar una deshidratació, provocant una forta baixada del rendiment i la possibilitat de rampes musculars en qualsevol moment. No eren les millors condicions per afrontar la forta i tècnica baixada del final de cursa, però amb les cames mig descontrolades, em llenço a avall. Arribo al control de mitja baixada, i a Sant Hilari dos gots d’aquarius. Enfilo l’última baixada i em trobo un tram de tartera a remuntar. En aquest punt els adductors s’engarroten i haig de caminar a passes molt curtes. A la baixada començo a agafar ritme i sembla que el problema s’ha solucionat, però als últims 200m d’asfalt intento esprintar, però igual que un tableru d’un avió de l’equipo A, se’m van encendre totes les alarmes i llums dels sensors de les cames, així que afluixo a velocitat de creuer, m’avança el grup de 6 perseguidors però planejant aconsegueixo creuar l’arriba mig corrent.
Llàstima d’aquest final, ja que durant tota la cursa anava progressant i avançant molta gent que l’any passat van quedar per davant meu. Pel pròxim any bidó, sobretot si fa sol i vent. [by Joan]