8a CURSA DE L'OLI

En David ens relata:

La verdad es que la carrera tampoco tuvo mucha historia, 10km y medio de recorrido por los caminos de que rodean las huertas de la Borges, con un frio por debajo de los menos 5 grados; un bonito detalle de regalo con la botella de aceite de la zona, pero faltó la camiseta conmemorativa, que como vemos, la crisis también llega a las carreras. Tomamos la salida Xavi, Inma y yo. Por delante, muy delante, iba Roberto que ni le vimos en todo el recorrido, cosa normal. Y antes del km 5 se nos unió Ivan con su canino acompañante. A partir del km 6, y dado que nuestro canino amigo corría que se las pelaba, e Ivan le tenía que sujetar para que no se despendolase mucho, aumentamos un poco el ritmo, Inma ya había calentado lo suficiente y sus dolores los había aparcado por un momento, y empezamos a adelantar a corredores, hasta la mismísma línea de meta. Después una butifarrada, que este año faltaba la cansalada y la butifarra negra de otros años, pero la longaniza que sirvieron, se dejaba comer muy a gusto. [by David]

Gràcies a l'ajuda d'un traductor caní, en Orco ens relata:
Com que aquest any he estat un bon gos (només m’he menjat un Garmin) els Reis m’han portat un arnés per fer canicross. Els meus amos em van prometre que m’estrenaria a la cursa de l’Oli de les Borges Blanques, i diumenge hi vam fer cap. No era canicross, però igualment hi vaig participar (l’únic gos!!).
Vaig sortir del cotxe completament revolucionat, em vaig escapar i vaig anar a saludar a tots els corredors que hi calentàven. No entenc per què es van espantar en veure’m aparèixer amb la boca oberta i la llengua fóra, preparada per saludar! Si sóc dels vostres! Si sóc un gos corredor! Ah, clar, és que encara no tenia posat l’arnés. Els meus amos, quan per fi em van enxampar, em van vestir amb el meu arnés vermell super-xulo. Sóc un gos elegant, ja us ho dic.
Vam haver de sortir els últims i va ser una mica desgavell: no vam trobar al Xavi, l’Imma amb qui havíem quedat, però els vam trobar cap al kilòmetre 2, juntament amb el David. Vam anar tots junts, i jo vaig xalar tant! Em va agafar tres apretoncillos pel camí, però com sóc un gos ràpid i discret, vaig deixar tres records i vaig continuar com si res. Em vaig portar molt bé, anava estirant del meu amo però sense passar-me, llavors del Xavi. Jo obria la marxa, el meu olfacte prodigiós em permetia trobar perfectament el camí. Feia fred però el recorregut va ser molt maco i no massa dur, així que vam arribar tan estupendus a la meta. Llavors ens vam fer la foto de grup, malauradament al Roberto no el vam veure. Sort que la meva ama li va fer una foto a l’arribada!
Llavors vam anar a esmorzar, que ens ho havíem guanyat! Va estar molt bé, ja que teníem dos pitralls de més (el de la Patri i Mariola que finalment no van venir) i el Jordi va poder entrar amb un pitrall d’aquets. Va haver un moment dramàtic, quan ens vam colar a saco a la cola per esmorzar, i llavors va passar sense problemes la meva ama (que no havia corregut i portava el pitrall de la Patri), el Jordi (que tampoc havia corregut i portava el pitrall de l’Akane) i jo, que havia corregut i era el gos més famós de les Borges. Quan va arribar la Imma, que portava el seu propi pitrall, li van dir 3 cops que no, que ella no podia passar, que ACOMPANYANTS NO!. Es va emprenyar tant!!! Vaig estar a punt d’intervenir!! Sort que ho va arreglar. I clar, és el que passa, com que ni es despentina aquesta noia i va tan estupenda després de fotre’s 10 km, pensaven que no havia participat.
Bé, arribem al moment important del matí: les botifarres. A mi em van donar dues, com a tots els participants, i dues llesques de pa. Però a més vaig olorar immediatament que havia 3 botifarres més pel terra, que algú les havia perdut. Oh, quina felicitat més absoluta!!! M’ho vaig empassar tot en un segon, i llavors, la meva ama, que és molt espavilada, em va deixar lligat a una farola, just al costat del contenidor on la gent llançava les restes de menjar. Jo vaig posar la meva cara de “gos orfe i abandonat a qui ningú estima” i tothom que anava a llançar les restes de menjar preferia llançar-me-les a mi, cosa que jo vaig agrair eternament. Vaig menjar, aproximadament, uns 50 kg de botifarres. Va ser espectacular!!!!
Llavors vam tornar al cotxe, i mentre jo feia una migdiadeta, els meus amos, Xavi, Imma i Jordi van anar a dinar a l’Alcover.
Va ser un gran dia. Tinc moltes ganes de fer la meva propera canicross. [by Orco]


















Classificacions i fotos de l'organització.