Benvinguts al bloc d’OBRINT TRAÇA. Som un grup de persones que ens uneixen les mateixes aficions, l’esport i la muntanya. L’objectiu d’aquest bloc és ser l’eina per organitzar i exposar les nostres activitats. Aquest equip és obert a tothom amb ganes de passar-s’ho bé i que vulgui córrer una estona amb companyia.




dimarts, 13 d’abril de 2010

Oh la là, la cité de la lumière et de l’amour !!!


L'Akane ens relata la seva experiència a la marató de Paris:
Lo pitjor del viatge, al principi: les baixes. L’Ivan i el Dani tenien un examen el mateix dia de la marató (putada). Però la mala sort no va acabar amb això: la Patri va tenir un accident de moto el dijous, i es va trencar el radi. La van enguixar en espera de l’operació, i no va poder ni agafar l’avió. De totes maneres, la varem tenir molt present, al nostre cor i com diu el Jaba-Lee, a les meves sabates (vaig portar el seu xip) i al meu abdomen (on portava el seu pitrall).
Per contra, vam fitxar al Carles, que va córrer amb el pitrall del Dani.
El divendres vespre varem partir el Carles i jo amb la Txell i tota la seva família al complet. I a l’alberg ens vam trobar amb la resta de l’expedició, Xavi, Imma, Jordi, el germà de la Imma i la seva xicota (no me’n recordo dels noms, ho sento!!!!).
Ens vam distribuir en 3 habitacions de 4, en la meva estàvem amb la Txell, el Carles i el Xavi.
Dissabte matí la Txell és la única que compleix i està esmorzant a les 7.30, a les 8 parteix amb la seva família. Es capaç de matxacar-se tot París, visitar la fira de la marató allà a les afores, esgotar a la seva família, i córrer una marató a l’endemà, dutxar-se i marxar al Louvre. Una màquina, per entendre’ns. :D
Un bon rato més tard, estem la resta esmorzant uns croissants (2, recomanació especial del Pere) i marxem a donar voltes per Montmatre. Després anem a la fira de la marató i agafem els pitralls. No aconseguim que ens tornin els diners del pitrall de la Patri, així que intentem vendre’l a lo loco, ens pengem un cartell a l’esquena que diu “JE VENDS DORSALE” i esperem trobar algú. Però no. Mentre, ens fotem el pasta party que està excel•lent, ens trobem algún conegut i recollim informació de totes les maratons del món que anem a fer. I afegim una mica de vi que ens ofereixen en alguns estans. Resultat: en breu us proposaré el pròxim viatge maratonià OT, en forma de llista per fer votacions (yupiiiiiiiii!!!!!!)
Continuem la visita a Paris, i alguns no es perden el partit del Barça. Però tots a dormir rapidet, que hem de descansar.
I arriba el dia, oh mon dieu! Teníem l’esmorzar preparat a les 6.30, dieta del Pere al país on es fan els millors croissants del món! Ens posem els ponxos de plàstic que ens havien regalat, i cap a l’Arc de Triomf!!! Allà ens vam trobar el caos i la confusió, 40.000 persones calentant amunt i avall, més els acompanyants, érem molta gent! En fem unes fotos, ens acomiadem dels pares de la Txell i del Jordi, i el Xavi marxa cap al seu lloc. La Txell, la Imma, el Carles i jo entrem a la nostra zona, la de menys de 4 hores (jeje, quina moral quan ens vam inscriure) i trobem una cua de unes... 500 persones davant 4 tristíssims lavabos. Uf, quins nervis, i estem que explotem!!! Sort que no tenim vergonya de res, i vam mostrar els nostres espectaculars culs a l’afició, allà a un raconet una mica apartat. Quin fart de riure ens vam fotre!!!!
Donen el tret de sortida, música dels Black Eyed Peas, nervis, histèria, riures, emoció, petons, abraçades, balls, càntics a ple pulmó, aplaudiments... Vint minuts més tard passem per la sortida, piten els xips i comencem a córrer, esquivant ponxos de plàstic, roba amuntegada pel terra, perdem a la Txell, perdem al Carles, recuperem a la Txell, la tornem a perdre, trobem al Carles, perdem a la Imma definitivament.
Els primers 30 kilòmetres van ser espectaculars. Creuar París al trote és maquíssim, podíem gaudir de les vistes d’aquesta espectacular ciutat i del caliu de la gent que ens animava moltíssim. Cada pocs quilòmetres havia una xaranga, havia gent disfressada que ballava i cantava a crits per animar, havia cheerleaders gays amb pompons, havia ballarines de xarleston, japonesos que aplaudien sense parar, gent que simplement ens somreia, nens que ens xocaven la ma, alguns ens animaven pel nom que estava escrit al pitrall, grups amb banderes del seu país, milers de bretons, gent de taronja que animava “allez les oranges”, bombers en perfecta formació, policies, conductors d’ambulàncies, senyores grans, ciclistes, un grup de flamencas francesas... Els avituallaments cada 5 km amb aigua, taronges, plàtans, sucre, panses... I cada 5 km també havia cosis amb aigua per a les esponges (o pel que fos). A vegades ens regaven amb mangueres! Va ser divertidíssim, em va encantar.
Ara be, la meva felicitat es va acabar cap al kilòmetre 30. Els genolls em van començar a fer mal, més mal, moooolt de mal, i ni els estiraments, ni el masatge que em van fer molt amablement, ni els crits d’ànim de la gent van poder amb ells. Quina putada! Total, que vaig continuar caminant, fins que ja no podia ni caminar. Sort que el Carles es va quedar tot el temps amb mi, si no fos per ell hagués plorat com una bleda i m’hagués donat al drama i a la tragèdia. Però no, vaig aguantar com vaig poder, arrossegant la cama dreta, ell m’anava a buscar menjar als avituallament i aigua, perquè si jo parava de caminar, tornar a arrencar era encara més dolorós. També va ajudar força que a partir del 35 havia avituallaments amb gotets de vi (meravellós!!!!!), que ens van donar les energies que ens faltaven, i a més, una mica de caliu, que ens estàvem congelant.
I vam creuar la línia de meta.
Vaig recollir una samarreta i una medalla de finisher per mi, una altra de cada per a la Patri i una samarreta per a l’Ivan. Si hagués estat menys cansada, hagués agafat també per al Dani, però no podia amb la meva ànima. Encara vam haver d’anar caminant fins al metro (completament col•lapsat per la riada de gent), a l’hostal, dutxa ràpida, tren i a l’aeroport.
Aquesta és la crònica de la cursa que vam fer el Carles, la Patri i jo, que tenim la mateixa marca exacta. :D
Ara, a recuperar-se del mal de peus, turmells, genolls, esquena, coll, braços, cames... crec que no em deixo res. I a somiar amb el següent viatge per fer una marató, on seré capaç de córrer sense parar durant els 42 km 197 metres, i on podran venir també l’Ivan, el Dani i la Patri. Seguríssim!! [by Akane]

MARATHON DE PARIS 2010
Publica un comentari a l'entrada