OBRINT TRAÇA

TOR DES GÉANTS 2016  (339 Km i 24.000 D+)

No sóc de fer cròniques, aquesta es la primera, però crec que aquesta cursa s’ho val, a veure com em surt.

Després d’uns dies paint tot lo viscut, ja va sent hora que us faci un resum del que ha estat, una de les curses, que crec, em marcarà més, per tot el viscut (emocions, disfrutant, patiment, paisatges, els companys, l’ambient, etc....).

Quan l’any passat vaig acabar l’última cursa pel mes de setembre, ja tenia clar que l’any 2016 no volia fer tantes ultres seguides i volia pujar el llistó a veure si seria capaç de poder fer distancies més llargues que fins a llavors. Ja tenia al cap aquesta cursa, una animalada igual penseu molts de vosaltres, però un repte pels qui ens agrada aquest món.

Tot depenia del sorteig i que hi hagués sort i toques una de les 800 places, pels més de 2500 inscrits, doncs BINGO!!!!! Al febrer em donaven la bona noticia que era un dels escollits per poder participar. Aquí començaven set mesos per poder preparar-la bé, però al primer moment penses com s’entrena una cursa de 339 km????? Doncs amb molt d’esforç, constància i dedicant moltes hores, m’he passat aquests mesos pujant i baixant dels pirineus per poder entrenar amb altura i acostumar el cos al cansament. M’hagués agradat arribar una mica millor, però a vegades costa compaginar-ho amb la feina, he xalat moltíssim aquests mesos preparant la cursa.

Arriba l’hora de marxar cap a la Vall de Aosta, la setmana anterior la passo visitant la vall i anant a reconèixer algun tram de la cursa, aprofito per poder contemplar els quatre “géants” que té aquest territori, el Monte Bianco, el Gran Paradiso, el Monte Rosa i el més espectacular el Cervino.

El dia abans ja estic per Courmayer, lo més sorprenent de tot es que no tinc gens de nervis, que primer no sabia si era bo o dolent, però que després de com ha anat tot, crec que era perquè ho tenia tot controlat. Aquest dia conec el Pablo, un corredor català que ja es la tercera vegada que ve al Tor i m’explica i em dona consells per la cursa, que m’aniran molt bé. Repàs a tot el material obligatori i tot el que ha d’anar a la bossa de vida, en principi tot ok!!!

Diumenge 11 de setembre, un dia molt especial pels catalans, 10 del matí, sortidaaaaaaaaa!!!!!!! corrent com si fos una cursa de 90 o 100 km, però on anem així d’aquesta manera, deu meu!!!!! Menys mal que els ànims es calmen i la primera pujada posa les coses a lloc.

Arribo al primer control km 18, després dels primers 1300D+, tot bé, menys que ja he perdut el plànol amb el perfil i els punts marcats per dormir, ufffffffff penso comencem bé la cursa, però no hi ha més que seguir, sobre la marxa anirem fent.  A la següent pujada ja comencen a veure els primers glaciars, espectaculars!!!!! Arribem a Passo Alto, baixada molt dreta i la una altra pujada, Col Crosatie, una paret!!!!! Ja veia que aquesta seria la tònica, amunt i avall, amunt i avall jejejejejeje  A la baixada comença a plovisquejar,  m’enganxo amb un francès i anem amb un bon ritme fins a la primera base de vida, Valgrisenche.
Arribo que són les 21:30, llavors em dono compta que igual he sortit un pel massa fort, em dutxo, menjo bé i llavors com no plou surto cap al següent punt que es el refugi Chalet de l’Epée, on volia dormir una estoneta i seguir. La meva sorpresa es que em diuen que allí no es pot dormir!!!!! Uffff em trastoquen els plans, llavors tinc una sensació de son, però he de seguir no hi ha cap més solució. El Tram fins a  Rhêmes, se’m fa llarg perquè estic obsessionat amb la son, baixem el Col Fenêtre, deu ni do quina baixada, es veuen els llums dels frontals fins baix de tot, una imatge espectacular.
Arribo a Rhêmes, em diuen que m’he d’esperar 45 min, perquè estigui lliure un llit, aprofito per menjar i també per fer una dormida amb el cap sobre la taula. Em toca, dormo 2 hores i a les 6:30 del dilluns surto cap al Col Entrelor, el primer pur per sobre de 3000 m. Pujo bé, són bons moments, disfrutant i contemplant el paisatge amb la sortida del sol, la baixada sense cap problema, guardant i no voler forçant la maquina per no pagar-ho.
Arribo a Eaux Rousses, menjo i agafo provisions per afrontar una de les pujades més dures i llargues de la cursa Col Loson, el sostre se la cursa 3299 m. Començo molt bé, però amb la calor de les hores del mig dia, se’m a travessa  una mica la pujada, sobre els 2700 m em tinc que parar, llavors es un dels moments on la foto que tinc guardada dels meus tres nebots fa els seus efectes desitjats, em fan agafar forces per aixecar-me i seguir. Al arribar a la cota 3000 m, comença a caure pedra molt petita, però que deixa tot el terreny blanc, això fa que la baixada sigui una mica delicada, però la faig bé fins al refugi Sella. Segueixo baixant fins a Val Nontey, una baixada que no s’acaba mai i on començo a notar els quàdriceps que estan una mica carregats, malament penso, massa aviat per començar amb aquests mals, llavors el cap només pensa si m’he passat amb alguna baixada i he forçat.
Arribo a les 17:42 del dilluns, a Cogne la segona base de vida i decideixo apuntar-me a la llista perquè em facin un massatge per intentar descarregar els quàdriceps. Quina es la meva sorpresa, es que allò era una mica de “caxondeo”, gent colant-se i et deien una esperat 30 minuts, anaves i encara et deien 30 minuts més, un desastre d’organitzador el que se’n cuidava de la zona dels massatges. Decideixo intentar dormir allí a la base de vida, ERROR!!!!!! No hi va haver manera, 45 minuts donant tombs amb aquell llit. Ja m’havien avisat que era millor els refugis per dormir.
M’aixeco, agafo la motxilla i decideixo tirar fins al següent refugi per dormir,eren 25 km d’una pujada llarga però molt constant que de nit seria perfecta fer-la. Surto a les 21:09, vaig els primers km sol, fins que m’ajunto amb un peruà, el Mario Ramos, que em deix de pedra quan m’explica que la setmana anterior ha fet la cursa 4K (350km 25000D+) i l’anterior la PTL (290km 26500D+), ualaaaaaaaaaaaaaaaa però si jo anava tot emocionat fent el Tor, que ja es la ostia, hi aquest en tres setmanes fa una burrada!!!!!!!!   Amb ell, un gran tipus, anem fins el refugi junts i m’explica trams i llocs que vindran durant la cursa, que s’ha de vigilar o no forçar perquè es molt dur. Arribem al refugi i siiiiiiiiii quin llit que em donen, ho necessitava, dos hores descansant i a les 04:30 del dimarts a terra i a seguir.
Surto sol, després m’enteraré que el Mario, l’han deixat dormir una hora més. Sobre el perfil m’esperava una llarga baixada, però vet ho aquí que pel mig hi ha un parell de pujades fortes, que noi surten en lloc!!!!! Sempre hi ha regalets a les curses.

Abans d’arribar a la tercera base de vida, Donnas, faig l’últim tram casi pla amb dos catalans el Josep i el Carles, que a partir d’ara ens anirem trobant molt sovint. Comença a fer calor i em noto els quàdriceps molt carregats i els genolls em comencen a treure fum.
Arribo a Donnas, km 152. Vaig directe al massatgista, m’apunto a la llista, hi ha poca gent i m’entres m’espero em dutxo i menjo com un rei. Em fan el massatge als quàdriceps i sembla que m’ha anat força bé. Estic més animat de com he arribat a la base, tot i que són les 12:30, i ha fora fa uns 27 graus, decideixo sortir.
Estic animat, ens espera una pujada amb més de 2000D+ i per mi el tram entre 3ª i 4ª base el més dur físicament i mentalment.  Amb un ritmet alegre faig el primer tram fins a Perloz, però a partir d’aquí la calor comença a fer efecte. Decideixo baixar una mica el ritme i anar fent, pateixo fins arribar a Sassa i també fins al refugi Coda. Quan arribo allí són les 18:45, menjo i demano als voluntaris anar a dormir 1h30, he arribat una mica justet, però content perquè allí era la ½ de TOR!!!!! Ueeeeeeeeeee mai havia fet tants km en una cursa, això m’anima.
Surto del Refugi Coda, a les 21:00 del dimarts, el pròxim tram es fa molt llarg, perquè es un terreny trencacames fins al refugi Balma, allí com que són les 02:30 menjo i torno a dormir 2h perquè així poder aixecar-me quan el sol comenci a sortir i així enganyar el cap. Després de dormir, m’aixeco molt bé i faig els següents km molt bé, arribo fins el control de Niel on m’he retrobat amb el Josep i el Carles, allí menjo ràpid i surto de seguida perquè em noto molt bé, faig la següent pujada com un tiro i al anar animat, em fa perdre una mica el control del cap i que faci una baixada massa rapit i que forci les cames. Me’n dono compte quan estic apunt d’arribar a baix de tot, que amb la calor noto que les cames no van bé i també noto que les plantes dels peus em fan molt mal de tant impacte. Però que BURRO!!!!!! he sigut, arribo el dimecres a les 11:41 a la següent base de vida Gressoney, km 205, pensant que aquella baixada no em passes factura.
Amb aquesta base, decideixo no dutxar-me, menjo una mica només i em faig fer un massatge per veure si em suavitzen les cames que les tinc carregades. Aquí si que tinc cobertura i em connecto, veig un munt de missatges d’ànims, no tinc massa ganes de contestar perquè vaig tocat de cap, necessitaria poder dormir però no vull dormir allí pel soroll, així que després de dues hores descansant a la base, decideixo sortir.

El temps està canviat, està a punt de caure turmenta, només faltaria això ara, mullar-se després de sortir canviat de la base. El següent refugi està a prop, apreto una mica, comencen a caure gotes, però tinc sort i no em mullo gaire. Entro al refugi Alpenzu, petit però molt acollidor, demano dormir i em porten a una habitació amb un llit que dormo de primera. M’entrés estic dormint està plovent, m’aixeco i ha parat, aquí tinc molta sort.
Surto direcció Col Pinter, el pujo bé i a la baixada em freno bastant per no cascar-me. Em trobo el Josep i em comenta que te molèsties a l’esquena, em diu que tiri, que ens veuríem al seguen avituallament. Arribo al refugi Cuneaz, menjo i veig arribar al Josep, amb la sorpresa que em diu que ho deix allí que li fa mal l’esquena, quina pena, estava fent una molt bona cursa amb els 63 anys que té, llàstima.

S’ha fet fosc, segueixo baixant fins a Champoluc, hi arribo a les 21:00 del dimecres. Estic millor anímicament i físicament dels quàdriceps, però no dels genolls i sobretot les plantes del peu que em segueixen fent més mal. Menjo, em faig un massatge als peus per suavitzar el dolor. Surto de seguida direcció al següent refugi on volia dormir, comença a ploure intermitentment, vaig amb un bon ritme fent la pujada fins al refugi  Grand Tourmalin. Hi arribo cap a les 00:00 del dijous, on hi dormo dues hores, de primera!!!!!
M’aixeco i després de menjar una mica, surto cap a la base de vida de  Valtournenche, una pujadeta de 250D+ i 1300D- de baixada, fa fred i trobem una mica de boira. Ja fa molt km que em fan molt mal les plantes dels peus, de retruc em fa baixar malament i també estic carregant els genolls.  Arribo a la base a les 04:46, ja sóc al km 239!!!!!!!, dutxa i cap a menjar. Descanso una mica més i em connecto al whatsapp, veig un munt de missatge animant-me., això m’anima moltíssim perquè vulguis ho no, venir sol  es fa durillo.
Quan són les 06:15 i decideixo sortir, però vaig a la porta i està plovent molt fort. Ufffffff això em torna a trastocar els plans, no puc sortir plovent d’aquesta manera, que faig??? Decideixo ràpid i em poso a dormir allí a la base, descanso fins a les 08:30. Torno a mirar i segueix plovent, ostres amb les ganes que tinc ara i estar aquí tancat a la base.  Segueix i segueix plovent, no sembla que vulgui parar.
Aquesta espera em serveix per poder pensar, em faig massatge a les cames i als peus per calma el dolor, de sobte me’n recordo que havia posat a la bossa de vida unes plantilles de gel que m’havien regalat. Decideixo provar-les a veure com m’hi sento, ohhhhhhh no pot ser, noto més amortiguació i em van bé. Així que a me les deixaré, tot i que no es pot fer mai provar una cosa nova amb una cursa, però es això o anar a patir cada cop més. Ara després de com veure va anar el tram final, puc dir que va ser una decisió que marcarà un punt d’inflecció a la cursa, un punt de sort que sempre s’ha de tenir a les curses.
Em torno a connectar, no se que carai fer, pregunto als companys d’obrint traça que farien sortir o no? Gràcies a ells em calmen i em fan centrar una mica. També gràcies al Marc Balaña, que m’envia la predicció meteorològica on diu que a partir de les 11 o 12 parava de ploure.

Quan sembla que para una mica i el cel no es veu tant tapat, surto!!!!! Són les 10:38 del dijous, queden 100Km per aconseguir-ho, surto molt animat i amb les cames fresques, començo a pujar, sembla que les plantilles funcionen, els peus no em fan mal. Es comencen a veure les muntanyes nevades a les parts més altes. 

Abans d’arribar al refugi de Barmasse, comença a ploure, a partir d’aquí ja no deixarà de ploure en tot el dia, estones amb més ganes i a ratets només plugim. Arribo al refugi, després de menjar i parlar amb el Ruben, un company català de Lleida, segueixo amb bon ritme, corrent, per un tram pla i de baixada, per arribar al següent control, on em trobo als dos companys andalusos, que ja em comenten que a les baixades van malament. Jo a la meva, menjo i agafo provisions per seguir.
Vaig agafant a tots els companys que ens em anat trobant aquest dies, m’entres jo he descansat a la base de vida, ells deuen haver sortit amb la pluja. Arribo a Fenêtre du Tsan, ara toca una baixada dura fins al refugi Magià. Arribem un grup d’uns vint corredors, jo no m’hi estic gaire, surto de seguida. Ara bé un tram una mica trencacames i casi sempre per damunt dels 2500 m. Està plovent amb ganes, hi ha boira i el terreny és una mica tècnic, això em fa decidir d’ajuntar-me amb un corredor anglès per anar amb més seguretat.
Arribem a Col Vessonaz, a parat de ploure, els peus porten tot el dia mullats, els començo a tenir glaçats, per això no puc parar-me gaire. Fem la baixada llarga fins Oyace, arribem de nit. Es un punt de control amb un local del poble, hi ha llits per dormir, però hi ha massa soroll. Demano si tenen alguna pomada pels peus per calentar-los, els tinc glaçats. M’els embolico amb roba seca que porto a la motxilla, m’entres estic menjant i descansant una mica. Arrba el Carles, ell em diu que dormirà aquí una estona, jo no se que fer, necessito escalfar-me d’alguna manera els peus i només queden 13 km per la base de vida, així que decideixo seguir.
Li dic al Darren, l’anglès que fa unes hores que anem junts, si ve? Diu que si, comencem a pujar el Col Brison, pujada llarga i que es fa molt dura a la part final per culpa de l’aigua i el vent. Arribem a dalt, al control ens donen un te, va de primera. Comencem a baixar, per un sendero molt dret, tècnic, mullat i amb una boira que no deix veure res. Es fa molt llarga, però quan ja agafo la part de pista començo a corre i deixo endarrere al anglès que sembla que va tocat, però no el puc esperar per que només vull arribar per poder calentar-me els peus.
Arribo a OLLOMONT, ultima base de vida, a les 02:58 del divendres. Em dutxo, els peus sembla que tornen en sí, però també em faig fer un massatge pels fisios. Els tinc inflats de l’aigua i el fred. Després de menjar, em poso a dormir dos hores i mitja.
M’aixeco i menjo bé per afrontar l’últim tram, a les 8:14 surto de la base de vida. Tornem a pujar, una pujada que en molt pocs km, em de fer 1300D+. Arribo al Refugi Champillon, comença a nevà amb ganes, no m’hi estic gaire i surto per acabar de fer la pujada al Coll. Arribo a dalt foto i no m’encanto més que fa fred.

A la baixada m’ho prenc amb calma per que m’enganxo amb un asturià que anem xerrant fins a Ponteille Desot. Un avituallament molt ven parit, on hi menjo bastant, un plat de pasta, formatge,  pernil, etc..., a partir d’allí venien uns 13 o 14 km de pla amb baixadeta que ja ho portava al cap, que havia d’arribar bé per poder corre.
Surto corrent com si comences una nova cursa, comença a ploure, però no em fa afluixar el ritme. Em presento a Saint-Rhémy en-Bosses, amb un pim pam però xop, són les 13:17. Hi ha una estufa que m’hi estic uns 15 minuts eixugant-me, sembla que para de ploure i torno a emprendre la marxa, només queda la última pujada, el Col Malatra, i no el vull passa de nit i menys amb neu com diuen que hi ha. Al control ens diuen que més o menys cap a la matinada arribaríem a Courmayer, jo penso, no pot ser, si no queda tant!!!!!
A partir d’aquí comença el millors moments de la cursa, no se si són les ganes d’arribar o si es que havia guardat alguna força pel final, però faig una pujada brutal!!!!! Començo atrapar gent, el paisatge es espectacular amb les muntanyes nevades. Em planto al refugi Frassati amb poc temps, allí mi estic uns 20 minuts al costat de l’estufa, torno a sortir per fer l’últim tram de la pujada. Em paro varies vegades per poder fer fotos, ha sortit el sol i és una passada els paisatges que es veuen.

Arribo a dalt del coll, a 2936m, una passada!!!!!! Moltes emocions!!!!!!

 M’estic donant compte que vaig més rapit de lo esperat, però no afluixo, 20 km i això ja estarà. Començo a baixar, corrent fins al pròxim control, com sempre he fet a cada lloc, menjo i m’hidrato bé, no m’importa perdré temps. Arriba el tram de tobogans que ens ha de portar fins al refugi Bertone, me’n recordo d’aquest lloc per que és on les vaig passar magres el 2014 a la UTMB. Quina diferència, ara estic corrent i anant com un tiru!!!! no sembla que porti 330 km a les cames.

Arribo a Bertone, ara sí, ja tinc Courmayer als meus peus!!!! Menjo i m’estic xarrant un ratet amb els homes del control, pregunto en quin lloc vaig, la primera vegada que ho faig en tota la cursa, em diuen que el 190 i que he remuntat un munt de posicions!!!! Uooooooooo no m’ho puc creure, això em fa animar encara més.

Em queden 5 km, començo a baixar eufòric, casi em foto de cap. Penso, frena!!!!!! a veure si no has pres mal en tota la cursa i a l’última baixada t’obriràs el cap. Tinc que posar el frontal als últims moments, no m’ho crec ni jo que m’hagi plantat tant rapit des de l’última base de vida. Durant aquesta baixada m’emociono moltíssim recordant tot lo viscut aquest dies, també recordant les persones que m’estimo.
Començo a entrar als carrers de Courmayer, ens fan fer un tomet per dins el poble per encarar el carrer principal on hi ha l’arribada. Durant tots els dies de la cursa, algun moment havia pensat en aquest moment, el que faria de l’arribada, si treure l’estelada i la de l’equip, etc... Doncs res, vaig entrar corrent i emocionat que se’m va oblidar tot. Pujo la rampa de fusta, faig un vot i si si si si si si si si, 131 hores per poder dir que era FINISHER DEL TOR DES GEANTS 2016!!!!!!
Una satisfacció poder acabar un repte com aquest, són tantes coses les viscudes, que es una passada, ho recordaré sempre, ha estat una de les millors alegries que recordo a la meva vida, des de que ara farà 5 anys, aquest esport em va canviar la vida. Cada vegada em sorprenc a mi mateix de fins on serè capaç d’arribar, amb esforç i constància es pot arribar molt lluny amb aquesta vida.

Content també per veure que tots els companys catalans que ens anaven trobant els últims dies, poguessin també acabar-la.

 Vull donar les gràcies a tots, per que es espectacular el munt de missatges que he rebut aquest dies i també durant la cursa, em vareu donar ànims per continuar i poder aconseguir-ho.

Gràcies també a la familia i amics per recolçar-me, en aquesta etapa que estic vivint, se que a vegades no tinc massa temps per poder passar amb vosaltres, però se que ara jo comenceu a entendre que això es molt important per mi.
 Han estat uns mesos de no parar casi n’hi un cap de setmana, pujant i baixant cap als Pirineus, però ha valgut la pena, disfrutant moltíssim. Ara a arribat l’hora de descansar i desconnectar uns mesos, no se que faré l’any vinent, crec que un any tant exigent com aquest no, però lo que si se és que aquest món no el deixaré.

Ens veiem el 2017, per la muntanya, salut!!!!!!