Benvinguts al bloc d’OBRINT TRAÇA. Som un grup de persones que ens uneixen les mateixes aficions, l’esport i la muntanya. L’objectiu d’aquest bloc és ser l’eina per organitzar i exposar les nostres activitats. Aquest equip és obert a tothom amb ganes de passar-s’ho bé i que vulgui córrer una estona amb companyia.




dimecres, 24 d’octubre del 2012

CRÒNICA FINAL - OBJECTIU COMPLERT!!!! - (Per Alexis)





Bé, el cas és que abans de començar m'agradaria destacar un apunt importantíssim. Després de tantes i tantes cròniques no és que ja m'hagi cansat, no, sinó que aquesta serà l'última de l'any (o no, tinc l'objectiu de fer la Sant Silvestre de Reus, com cada any).

Doncs sí, agafant el fil, m'he adonat que ha passat molt de temps des de la primera cursa, ara fa

uns set mesos a l'Hospitalet de l'Infant, en motiu de la cursa de la Portella 2012, i que entremig s'hi han succeït unes quantes curses en les que en totes hi tinc sempre un bon record, i un que no és tant bo (coses dels corredors). Si analitzem la meva trajectòria, impecable pel fet de què he aconseguit participar en totes les proves puntuables pel Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012, començo recordant la de la Portella, on el record més memorable va ésser la meva primera victòria en la meva categoria amb una cursa de muntanya (duríssima per cert); el pitjor record, només arribar i trepitjar l'estora detecta-xips, m'agafa una rampa històrica que va provocar l'espetuïtat de tots els presents... hahaha

Si seguim, anem a parar a la cursa Almostrek 2012, a Almoster. Els canvis en l'hàbit d'entrenament (llavors no tant complerts i soferts) i l'adaptació a aquests tipus de curses van fer que la cursa em causés bones sensacions en general; possiblement la nota negativa va ser que no la vaig guanyar, però vaig començar a revisar possibles candidats al títol.

La tercera cursa em va dur fins a Vilanova d'Escornalbou, en motiu de la nova cursa "Vilabou" (amb la col•laboració d'Obrint Traça). Lo millor, les vistes i la victòria en la meva categoria; lo pitjor, la llargària i l'exigència del circuit (uns 19 km molt físics i que em van posar a prova fent-me caure un parell de cops, provocant-me diverses feridures al braç i al genoll).

La quarta cursa va ser un canvi de xip brutal, amb motiu de la cursa de Vilaplana, ja que va ser on vaig començar a remuntar llocs a les classificacions (tant de la cursa com de la general) i em vaig habituar a córrer a un altre ritme, més solt i a la vegada prudent, degut a la meva poca experiència. Allí no vaig aconseguir guanyar, però me'n vaig anar cap a casa amb un somriure d'orella a orella, perquè vaig retallar molta distància amb els meus rivals directes (que sí que van assistir aquell cop).

Arribava a l'equador del campionat amb la novedosa cursa nocturna de Prades, organitzada a cuita-corrents per la suspensió de la cursa nocturna de les Borges del Camp. Potser és la cursa d'on no en vaig treure res de res, perquè la fita que em proposava era la de tornar a ser el primer de tots els meus rivals, però el fet de què la cursa fós de nit (a la part final) em va jugar una mala passada. El frontal es va averiar just en el moment en què es feia fosc, i vaig haver de retrocedir molts llocs fins a la fi de trobar en Marc Cabré i uns nois de la Pobla de Mafumet que molt amablement em van deixar anar amb ells en varies etapes per arribar amb claredat al poble. Per altra banda, no queda ètic explicar aquí el "vertader perquè" no vaig aconseguir enganxar-me als meus rivals, ja que estava en un molt bon nivell, però bé, ara tant se val, ja no vé d'aquí. Just passar el segon avituallament, em van entrar unes ganes terribles de plantar un pi (per dir-ho d'alguna manera), i amb la tonteria vaig perdre el rastre d'ells donant-els-hi 10 minuts de regal per a què arribéssin tranquils a la meta. És clar, quan jo li vaig explicar això a mun pare, es va posar a riure, però mai s'ha cregut que em passés allò, és que... hahaha

La cursa més ben planificada va ser la de Barrulles, a la vila de Capafons. Sabia que després de la mala sort que havia tingut a Prades calia reaccionar si no volia perdre el campionat. Així que vaig sortir a cremar totes les naus, i vaig exigir-me al màxim, anant a un ritme estratosfèric i a vegades impropi de mi, però és que va valdre la pena, ja que tres quartes parts del circuit les vaig córrer amb en Xavier Armengol a pocs metres de mi, vaja, que ell em sentia l'alè al seu clatell. Vaig aguantar tot el que vaig poder, i a la pujada més exigent el vaig deixar enrere sense gairebé ni adonar-me que anava a un ritme creixent, ja que no tan sols passava a encapçalar la cursa, sinó que per sorpresa li vaig aconseguir prendre una diferència prou còmode per arribar primer a la meta. Va ser una cursa molt psicològica, perquè era molt important saber atacar i pujar el ritme en el moment adient, i vaig saber fer-ho a la perfecció, com tot un autèntic veterà. Això em va fer adonar d'una cosa molt important aquell meravellós dia, que si podia guanyar per fi davant d'un màquina com ell, podia amb qualsevol cosa, i que a partir de llavors havia de canviar l'actitud tranquil•la que sempre he tingut per aquestes coses en actitud competitiva, però sempre des de la base del respecte.

La setena cursa es preveia molt dura per tres factors: ubicació, desnivell i clima. Sí, la VandeKames 2012 ha estat la cursa reina del Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012, per la seva llargada (23 km); pel seu traçat (desnivells d'infart i trams molt tècnics); per la situació de terreny (muntanyes esquerpades, amb molta pedra solta), i per últim, per les condicions atmosfèriques (es preveia molta calor entrant agost, però vam tenir sort en aquest aspecte gràcies a la boira que va suavitzar lleugerament la xafogor). Va ser també una de les curses que sempre recordaré, no vaig guanyar tot i fer-ho millor que el meu màxim perseguidor, acabant davant seu, però l'exigència del circuit em va fer valorar moltíssim el resultat obtingut a Vandellòs, fins a tal punt de considerar-lo com una victòria virutal. La llàstima va ser que en el primer avituallament vaig beure'm un got molt ple d'isotònica per recuperar sals minerals pel cos, però em va sentar fatal i vaig estar ben bé un quart d'hora tocat i caminant molt lentament durant uns quilòmetres, cosa que em va fer emprenyar de valent perquè sabia que no guanyaria per moltes posicions que remuntés, però tot i aquest entrebanc, vaig refer-me seguint el ritme d'en Sami Kauppinen i vaig aconseguir salvar la cursa amb una molt bona puntuació (una altra cosa de les moltes que he après: això és un exemple de superació, d'esforç i de confiança en un mateix; si vols, pots!). Fora de l'àmbit esportiu, faré un petit esment a l'acte anti-esportiu que vaig rebre per part d'un llop (Trail Tarraco) que em va intentar despreciar davant meu i d'altres corredors dient-me coses que no repetiré perquè la veritat és que no cal, i que al final vaig ser jo qui el va deixar per terra, no verbalment, sinó sanament, corrent més que ell i traient-li un quart d'hora a l'arribada ("Toma del frasco Carrasco!" haha).

Després de la VandeKames 2012, sentia que podia amb qualsevol cosa,inclús amb corredors molt més grans i forts que jo, i que no m'havia de deixar trepitjar per ningú (i menys si et provoquen i et desafien en públic), També però que no havia de caure amb les provocacions, però això amics meus, és molt difícil, qui no s'esparvera quan li diuen algo "preocupant"... (deixem-ho aquí, ok?) :)

La cursa d'Alforja va ser un pèl rareta. Primer perquè tots els entrenaments fets a Puigcerver no em van servir més que per mantenir el meu ritme competitiu, però no per augmentar-lo, que era del què es tractava. Així doncs, tampoc vaig aconseguir guanyar en aquesta ocasió, tot i haver fet una cursa força competitiva i a molt bon nivell, però insuficient per augmentar distàncies amb els meus perseguidors principals. Vaig marxar amb una sensació estranya, com si m'hagués faltat quelcom en aquella cursa, però meditant després de la dutxa només s'em va ocórrer una resposta a tot plegat, més treball de fons!

I exactament nois, vaig entrenar tot el què vaig poder aquells primerencs dies de setembre, ampliant la distància dels recorreguts i exigint-me més per augmentar de nivell fondista.

Arribava a la cursa de Castellvell amb molta confiança i serenor, tranquil de saber què fer aquell dia per tornar a ser el millor.

Vaig canviar el mètode de sortida en les curses que havia fet, optant per sortir amb més empenta i buidant-me més que abans, encara que després em passés factura, però era la cursa decisiva entre en Xavier i jo, sabiem tots dos que a Castellvell es decidiria el feixuc però apassionant campionat de la nostra categoria.

Ell va prémer l'accelerador d'una manera inhumana i em va deixar força enrere, no anava bé la cosa però no estava tot dit, i vaig seguir intentant donar-ho tot fins la baixada prolongada del Salt.

Allí sorprenentment s'esdevindria el que podria anomenar com la carrera de la meva vida. Ens trobem els dos a l'últim avituallament, ell no reposa ni beu, jo bec només un got d'aigua. El segueixo no massa lluny, a distància, arribo a la part planera de l'última pujada de la cursa, el passo netament amb forma d'"sprint", i segueixo molt metres així per distanciar-me'n en escreix. Diviso mun pare una mica abans del creuament cursa-caminada, ell decideix esperar-me per estirar-me els últims metres (obrant un gest que l'honora), em tira, em tira, i arribo a la meta amb +3 minuts de marge sobre en Xavier, no m'ho creia, la veritat és que aquell dia estava tocat per Déu, la remuntada que vaig aconseguir va ser de les que es recorden i em recordaré per molts anys, estava super feliç, recuperava l'hegemonia, guanyava altre cop el premi al primer de la meva categoria i donava un cop gairebé definitiu a la classificació general i ampliava amb gairebé +8 punts la diferència amb en Xavier, quedant així a gairebé 23 punts d'ell al capdavant.

I bé, la cursa de Riudecanyes ha tancat el Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012, una nova cursa amb un nou traçat publicat a pocs dies per l'inici de la prova, però tot i no haver tingut massa temps els organitzadors d'aquesta, els hi ha acabat quedant una cursa molt guapa, amb traçats i senders que jo no havia fet en ma vida, i això que alguns cops havia anat a entrenar per la Baronia d'Escornalbou.

El meu objectiu abans de córrer ha estat acabar la cursa fós com fós i tancar un campionat per emmarcar. Sincerament, la primera posició m'ha resultat de fàcil abast al no haver-hi el meu màxim perseguidor, però això no significa que hagi corregut de rosetes, no. M'ha acabat sortint segurament la cursa més exigent personalment que recordo, perquè començar la cursa i sortir dels 5 primers en els primers compassos d'una cursa, mai ho havia fet abans, tot i que volia provar de ser un d'aquests fenòmens per un dia.

A l'arribada al Castell d'Escornalbou, no era encara ni a la vintena posició, era molt més amunt del què em podia preveure (al voltant de la 15èna posició).

Posteriorment, i sobretot en els últims trams, cediria molts metres a altres corredors acabant la cursa una mica més avall del què havia arribat a anar (posició 34), però al cap i a la fi, l'objectiu era disfrutar i acabar la cursa, m'era igual en quin lloc exactament.

I de rebot, m'ha sortit la millor cursa pel què fa a la posició final, perquè mai havia arribat a superar el llindar dels 50 millors corredors d'una cursa, i saber que havia acabat on he acabat m'ha fet sentir orgullós de mi mateix i valorar el treball físic i tècnic treballat des del passat hivern, quan aleshores em preparava per afrontar el repte més complicat de la vida.

Cal dir que també aquest cop, mun pare ha fet de bon mànager i m'ha estirat molts metres per no perdre el ritme, tot i que psicològicament sabia que el campionat el tenia a la mà.

Finalment, cloc el Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012 marcant-me un 10 per haver assolit la fita que jo i mun pare varem establir a principis d'aquest any, aconseguir ser el millor de tots els meus contrincants i endur-me el Circuit de Curses al sarró. Ara que ja ho he aconseguit, només em queda donar les gràcies a tots els que encara que hagi estat de forma efímera o significativa, m'han recolzat en la meva empresa de guanyar aquest títol, sigui en forma d'ànims (família, amics o simplement altres corredors simpàtics), en forma de compromís dipositat en la meva persona (això és dirigit al meu club, que és Obrint Traça, i a tots els seus components, espero no haver-los decepcionat gens!), però per damunt de tot, en forma de treball i sacrifici, amb l'objectiu d'haver assolit dues coses en una: la primera ja la sabeu, la segona és que m'he convertit amb un corredor més, i que estimo aquest esport per damunt de la resta, això és el més important per un esportista, saber que el què estàs fent t'agrada i no ho fas per obligació, sinó perquè t'agrada i vols donar el màxim a cada cursa. Tot plegat engolba una persona molt espercial per mi, i que ja avanço que li dedico l'altre meitat del títol a ell perquè se l'ha guanyat a pols. Aquesta persona és el meu pare, Joan Gomez Salvado, amic i company fidel a cada entrenament que em fet plegats i a cada cursa que hem corregut junts cadascú per la seva banda. No hi ha cap persona en aquest món que sigui tant generosa i persistent com ell, que des del primer dia que em va proposar de córrer curses de muntanya (que ell ja n'ha fet una pila) ja me va dir que si m'hi posava, ell m'ajudaria amb el què calgués, i que m'exigiria com m'ho hauria fet un hipotètic entrenador personal.

És molt remarcable el seu esforç que ha fet per mi i per aconseguir que em converteixi en un corredor de fons excepcional, competitiu i humà per damunt de tot.

No se m'acudeixen més calificatius en aquest moment, però tots els possibles se'ls dedico a la seva figura, és un tros de pare com una casa de pagès, i tot, absolutament tot, li dec a ell. Perquè sense ell jo no hauria fet res del que tots i totes heu pogut vanar veient durant tot l'any. Gràcies papito, ets molt gran i ho seràs sempre!!!! ♥

Doncs bé, s'acaba la meva fantàstica aventura muntanyenca, però no és un punt i final, és un punt i a part. L'any vinent més i millor, i estrenant igualment nova categoria, veurem si estaré a l'alçada.

Moltes gràcies a tots els lectors i totes les lectores, als que m'heu seguit sempre i als que de vegades us heu deixat entestar els meus sermons. S'agraeix!


Fins aviat, que a mi no em perdreu mai! :D

— a Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

CRÒNICA DE LA CURSA DE RIUDECANYES 2012 [by ALEXIS]


Aquesta setmana hem tingut bona batalla al Ultra Trail Serra del Montsant. A l'espera que els protagonistes ens enviïn les seves experiències adjuntem la crònica de l'Alexis a la cursa de Riudecanyes del passat 14 d'octubre.

Doncs ja s'ha acabat el campionat! La veritat és que se m'ha fet més curt del què m'esperava en un principi, però avui puc dir que si miro enrere, déu n'hi do el què he fet des del març d'aquest any fins a dia d'avui, ni més ni menys que 10 curses totes amb els seus pros i contres, però això ho comentaré a la crònica final, de resum de la temporada.

Bé, Riudecanyes. Què n'he de dir? Una cursa fantàstica, molt imprevisible pels trams sorprenents que amaguen aquestes muntanyes de la Baronia d'Escornalbou, Ni molt pesada ni molt lleugera, el ritme imposat ha estat ràpid per la majoria de corredors, excepte trams molt tècnics, com la baixada a l'Argentera, o la infinita pujada al Castell d'Escornalbou pel costerut sender de les carboneres, que jo no coneixia abans de fer la cursa. Més pista que sender, però amb unes vistes i uns paratges naturals impressionants, et posaven la pell de gallina quan érets als 500 metres d'alçada que fa el castell.

La sortida i els primers compassos de la cursa van ser molt forts, especialment per mi, però vaig voler estar a l'altura dels més ràpids i al quilòmetre 2 anava dels 10 primers, intentant mantenir un ritme força alt i competitiu. A l'arribar al primer avituallament, quedava relegat una mica més avall del 10, i el meu ritme va baixar perquè començava lo bo de la cursa, pujada i pujada fins dalt al castell. Baixada tècnica per un sender lateral al camí asfaltat de Duesaigües, i agafàvem més tard un trencant a l'esquerra que ens duia cap a una pujada terrible, primer en forma de pista, i després en forma de sender costerut i llis amb pedres (sender de les carboneres, +45% de pendent). El sender és obvi que el vaig fer caminant i reposant per mirar de tenir algo de forces per la baixada consegüent. A l'arribar al pàrquing del castell, altre cop bec un got d'aigua i cap dins al recinte, on m'esperava un tram de circuit diferent que no s'ha fet mai en una cursa de muntanya, almenys correguda per mi. A l'entrar a la plaça del castell (on t'apuntaven el dorsal per controlar-te), ens varen fer passar per dins de l'edifici i sortir per un camí lateral de terra que donava la volta sencera a la muntanya, vaja, 360º amb tota regla. Tornàvem a la plaça del castell i seguiem camí avall per anar altre cop al mateix avituallament i direcció al sender de baixada, molt tècnic i empedregat, s'havia de baixar amb compte però ràpid. Havia gastat bastantes forces fins llavors, i ja era a més de la meitat de la cursa. Allí m'esperava mun pare per estirar-me una mica fins la bifurcació cursa-caminada ubicada al safreig de Duesaigües, un tram molt planer i ràpid, que jo vaig decidir fer tranquil·lament i a ritme suau, encara que em va costar perdre els meus perseguidors. Novament un avituallament al gir, bec un got d'aigua, i pujada amunt primer per pista, després enllaçant amb el camí asfaltat que dóna a la carretera del castell, però varem anar a parar al mateix camí d'on vam venir el primer tram, és a dir, repetiem pista. També hi havia el mateix avituallament que d'anada. A partir d'allí, tot sol, vaig anar avançant a ritme pausat, de vegades caminant en alguna pujada, no em volia matar amb escreix perquè la feina de sortir a un gran nivell m'havia col·locat en una posició pràcticament immillorable (al voltant de la vintena de corredors). Molts em varen passar llavors, no tenia masses ganes d'apretar molt perquè encara quedava un tram ben pesat per arribar a la meta. Encaro les baixades agafant una pista lateral al camí de vinguda, i vaig a parar al camí de Duesaigües-Riudecanyes, on ens tornàvem a trobar amb els caminants. El camí vorejava el pantà, força sec aquest any, i fins passats uns dos quilòmetres, no em vaig tornar a trobar a mun pare, que es va esperar a la meitat del camí més o menys per acabar d'estirar-me fins l'arribada. Jo anava a un ritme tranquil, trotant, mentalitzava la meva última arribada d'aquest any. Només quedava l'última pujada difícil a la pista que donava als nous carrers del poble, baixada per un carrer molt recte i descendent, i encarava els últims metres per dins del poble fins l'arribada a la plaça de l'església, on hi havia instal·lada la carpa i el detector de xips. Al final, 34èna posició amb un temps de 01:52:10, força bo sent l'última cursa de muntanya.

 
 
Doncs bé, resultat, primer de la categoria i assegurant-me guanyar el què em vaig proposar a començaments d'any, el Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp 2012 en la meva categoria (M1=júnior). 


Alço la copa feliç i sabent que aquesta aventura s'ha acabat, però que l'any vinent en comença un altre amb un repte encara més apassionant i complicat de superar, perquè la següent categoria s'ho val (M2=sènior)!



Motes gràcies altre cop al meu papito per tot el que ha fet per mi!
Resultat final = Campió! haha :D


Classificacions

dijous, 18 d’octubre del 2012

Marató de Berlin 2012 - EDUARD GRAN FINISHER!!!

Aixo d'escriure no se'n dona gaire be però en veig capaç de deixar escrit encara q sigui en quatre paraules la meva primera experiència en una marató, Berlin 2012.






Aniré primer per els agraïments.  A la Bego per el seu suport durant tot l'any, dies d'entrenament inclosos.  A l'Esio i l'Alexandra per estar en nosaltres a Berlin, tot i estar ell lesionat, en va fer d'assistència durant la cursa.

El principal culpable de que jo estigues allà, el Xavi, que en va aconsellar que de fer la primera marató fes aquesta, la millor d'Europa. 

I com no a tots els companys i companyes que hem compartit entrenaments durant l'any i m'han donat ànims per poder acabar la primera marató. 

Una vegada ja camí de Berlín no hi ha marxa enrere, estem a l'aeroport esperant que arribi l'hora d'embarcar i tot son nervis, com dies abans havíem parlat per el wsp. Arribem a Berlín després d'un vol sense incidències i amb un temps de no gaire fiar. La tarda pinta be,però el final plou una mica, recollida de dorsal i volta per Berlín, decidim llogar unes bicicletes davant l'hotel i moure'ns per la ciutat, lliures de horaris de estacions de metro i bus. Anem per els carrers de Berlín a buscar la zona habilitada per l'organització on es troba muntada la fira del atletisme i veient la cursa de patins en linea que estaven fent en aquell moment per el carrer. Arribem el lloc on s'ha de recollir el dorsal, l'antic aeroport de Berlín. L'organització perfecte, a la zona de recollida nomes entren els que participaran a la cursa, els acompanyants i curiosos queden fora d'aquest espai reservat. Amb el dorsal 25976, el xip i la camiseta de record a la ma sortim d'allà i anem a visitar una mica la ciutat. Ja ens havien dit de que allà aprop en una plaça (Alexanderplatz) havien muntat una fira (Oktoberfeste) on corria el menjar i la cervesa, varem fer un "petit" tast i cap l'hotel que el dia següent hi havia cursa. 

Diumenge 30/9, 6:30am, es hora d'aixecar-se, hem desperto mes tranquil del que esperava, tota la roba preparada del dia anterior, una vegada vestit baixo a esmorzar i esmorzo be, tenia que ompli be el diposit per una llarga estona. Acabat d'esmorzar agafem les bicicletes la Bego i jo i anem a buscar la zona de sortida de la cursa, amb l'Esio ja havíem pactat el dia abans a quin punts quilomètrics  m'esperaria per anar-me subministrant gels. Arribem a la zona de sortida després de fer un "tour" matiner per la ciutat ja que ens varem equivocar de direcció, però en va servir per escalfar. Deixem les bicicletes i anem a buscar el calaix que en toca per colocar-me per la sortida, la H.


Ja localitzat falta un quart d'hora per la sortida tots son nervis, ara si. Miro el meu voltant i veig que en aquell calaix hi havia gent que tenien poca pinta de corre, anaven mes de festa que a corre i es que per molts dels alemanys que participen s'ho prenen com una festa, van disfressats i amb ganes de gresca aixi que en colo i paso el seguen calaix. 

En deu minuts comença la cursa, m'acomiado de la Bego que en desitja sort i que serà qui en donara el primer gel el quilometre tretze.


Les nou, puntualitat alemanya, han sortit els primers, jo encara no en moc d'allà, impossible hi ha molta gent per davant i fins un quart d'hora després no passo per sota de l'arc de sortida. Doncs ara si ja estic en cursa molta gent, en vaig colant entre mig buscant espai per no entrebancar-me i arribo el globo que marca quatre hores, allà fins el quilometre deu on veig que el ritme es molt còmode i decideixo tirar una mica mes endavant saltejant gent, arribo el quilometre tretze i allà esta la Bego amb el primer gel, tot va sobre lo previst i seguint els consells dels companys OT's experimentats penso que queda molta cursa i no en deixo portar per l'eufòria, mantinc el ritme i vaig sumant. Arribant el quilometre divuit el bessó de la cama esquerra en comença a fer mal i sort que l'Esio esta seguint la cursa amb la bicicleta li demano un ibuprofe. En venen totes les pos el d'amunt però que cony vaig pensar no m'he amargaràs el dia ni la cursa, pensava, NO HAY DOLOR, vaig baixar el ritme fins q va començar a fer efecte la pastilleta. No es una cursa qualsevol, era la primera, pensant tot l'any en ella, en el millor lloc i amb una gentada de por, tots els carrers plens de gent, aplaudint sense parar el pas dels corredors, musica en directe i gent cantant per el carrer, allò es una festa.. Doncs be, vaig agafar un ritme tan còmode per poder aguantar el dolor i acabar la cursa i gaudint de tot allò que m'envoltava, fins i tot podia parlar amb gent d'aquí. 

Ja entrant cap el quilometre trenta estava pendent de que no sortís l'home del mall, encara que com anava distret amb l'espectacle que hi havia el carrer pot ser ni el veuria, i aixi va ser, per si de cas un altre gel com estava programat, mes o mes un cada deu quilometres. Ja quedava poca cursa, m'ho estava passant molt be, no patia, nomes el dolor, però controlat.


Aixi que ja estava  veient que la cursa acabava, tot el temps de preparació havia valgut la pena. Enfilem l'ultim revolt, mes gent encara, la gent crida, l'organització amb la musica de festa a l'arribada, fotògrafs fent fotos els finishers, una sensació, brutal, indescriptible, si es la primera marató que fas, passo l'arc d'arribada feliç, el temps 3:49.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Crònica ultra cavalls del vent 2012 by AlbertB

M’agradaria començar la crònica recordant a la gran atleta que el món del trail running ha perdut en aquesta cursa, la Teresa Farriol. El meu condol a la família i a tots els que van tindre la sort de conèixer-la.




Dit això, explicar que era la cursa de la temporada. Sortíem a les 9h amb la sensació dels deures fets, circuit reconegut, entrenaments, setmana de descans, etc... només hi havia una cosa que estava fora de l’abast de tots els que preníem la sortida. La meteo. Tothom ens esperàvem pluja i una mica de fred, però jo crec que ningú s’esperava el que ens venia a sobre.

Vam començar la primera pujada de 1800m+ camí al Niu de l’Aliga (CP2) un gran nombre de corredors famosos, però també de la zona del baix camp tal com el Narcís, Calderón, Enric Terri, JaviH, Xavi Alonso, Ramón del Borges, etc... Pel que fa la meteo el primer tram va ser el més agraït, on quasi fins al refugi del Rebost inclús no va ploure, però a partir d’allí ja no va parar ni un sol moment en tot el día. En aquesta pujada sabía que tenia d’anar tranquil, tal com em van aconsellar corredors experts com el Marc, millor passar-me de lent que no cremar cartutxos, ja que al arribar dalt encara quedaven uns 70km i encara molts metres positius! Així que això vaig fer, tranquilet, junt amb un grupet de corredors vam anar pujant xino-xano, veien cares conegudes com la Rosa, els meus pares, el Marc i el Marsel, que van vindre a veure l’espectacle sota la pluja.



Al arribar al Niu (CP2) a 2500m d’altura feia vent, fred i pluja. Allí vam beure una mica de caldo, menjar i posar el pals a la motxilla, val a dir que una noia em va tindre que ajudar perquè ja no tenia tacte a les mans. Buff això pintava que seria dur. Començava el camí cap al Serrat de les esposes (CP3 i km35). Val a dir que em sentia molt bé, anava ràpid, passant molta gent. Però tenia un problema afegit, les ulleres, mullades i embafades!! la visibilitat no era del tot bona, em tenia que retenir una mica; sobretot a les baixades. Encara així el ritme que portava era molt bo sumant-hi que tot estava mullat i ple de fang. Vaig arribar al Serrat físicament molt bé, inclús fent broma amb la gent que animava (molt diferent a l’any passat que vaig arribar ja tocat). Allí la Rosa i el meus pares em van avituallar bé i em van dir el temps que anava respecte temps de corredors de l’any passat, “vas sobre 12h 15min” em diu la Rosa i tens les primeres noies a 15min i la Emma Roca a menys. Collons vaig pensar!! Vaig molt bé no m’ho esperava!! Així que em va faltar temps per continuar la cursa. A un ritme alegre vaig anar passant gent i més gent, vam arribar al següent control, al refugi de Cortals i a continuació directe a buscar la meitat cursa fins al refugi Prat Aguiló (CP5 km 45) passant per una llarga pujada. En aquest camí cap a Prat Aguiló em vaig trobar amb un corredor que anava força bé i em vaig juntar amb ell, amb la meteo que feia preferia anar amb algú. Els dos junts vam anar passant gent fins arribar a un km abans de Prat d’Aguilo en una petita pujada de uns 100m+ . Allí vaig decidir apretar una miqueta i em vaig despedir d’ell. Tenia forces per fer la pujadeta trotant i encara vaig passar un altre corredor i finalment vaig arribar al refugi on teníem bossa d’avituallament amb coses que podíem haver posat a la sortida. En aquell moment em trobava molt bé tant físicament com mentalment, a més anava a temps de 12h 15min aprox. i com sabia que al següent control em trobaria a la Rosa i als meus pares amb l’avituallament preparat vaig decidir no agafar bossa. Vaig menjar una mica de pasta, un parell de caldos calents i cap amunt al Pas de Gasolans amb una pujada d’uns 500m+. Amb ritme alegre vaig agafar un parell de corredors i els vaig avançar. Després d’una dura i ràpida pujada, al arribar a dalt feia un fred de mil demonis! Allò es com una mola i en un pla a 2500m d’altura l’aire, la pluja i el fred eren extrems (més tard diuen que va nevar en aquella zona). En aquell infern sense protecció alguna d’arbres, pedres o muntanya m’esperava un trote d’un parell o tres de km’s abans d’iniciar la baixada progressiva cap al Estasen (CP6). L’inici de la baixada va ser més o menys bo però de seguida vaig tindre una sensació extranya. Com si no tingués forces, semblant a quan fa hores que no menges, però aquesta vegada no podia ser!! Vaig controlar-ho molt!! A poc a poc vaig anar baixant tranquil, inclús vaig parar un parell de vegades, i semblava inclús que em marxava una mica el cap. Finalment vaig arribar a la pista de baixada que em portaria directe al següent refugi, en 4 o 5 km’s. Sense entendre molt bé que passava vaig tenir que fer gran part de la pista caminant, veient com em passava algun corredor pel costat. Es va fer etern.

Al arribar al refugi em va costar molt però de mi va sortir el dir: “Potser plego”. Us podeu imaginar el que em va costar dir-ho i les voltes que li vaig donar. Amb casi un 70% de la cursa de la temporada realitzada; amb quasi tot el desnivell positiu realizat (la part que quedava era molta baixada que era el tram que segurament hauria sigut més ràpid) i amb un temps previst d’arribada aproximat (suposant que tot anés bé clar), de 12h:30 amb la meteo que teníem hauria sigut tot un éxit!! A més sería la primera cursa que abandonaría!!

Per sort, la familia em va insistir i vaig pendre la decisió correcte. Abandonar. Em vaig cambiar de roba, em vaig ficar una manta, resguardat davant la estufa i vaig estar un hora tremolant. Al cap d’una mig hora d’estar al refugi calent em van pendre la temperatura i estaba a 35ºC la cual cosa es posible que aquella sensació extranya que tenía baixant cap al refugi fos inicis d’hipotèrmia i no falta de menjar. Bufff quin mal rotllo!! La metge em va dir que si hagués seguit al següent refugi ja no m’haguessin deixat continuar. Per tant, per sort, vaig pendre la desició encertada i sobretot gràcies a la família per ajudar-me a fer-me pendre la desiciò encertada, a més del recolzament que em van donar en tota la cursa.



Com a conclusió; treient que vaig tenir que plegar per condicions extremes que potser estan fora del meu abast i veient que el 80% dels corredors no vam poder finalitzar, les sensacions que vaig tenir van ser molt bones tant físicament com mentalment, vaig arribar casi al km 55 amb un temps millor que el que tenia previst i això que les condicions del terreny mullat, meteo, ulleres, etc.. no jugaven a favor. Vaig saber gestionar molt bé les forces, el menjar, els ritmes i em vaig sentir bé i amb confiança a diferencia d’altres curses llargues que he fet. Potser estic començant a agafar una mica d’experiència i a conèixer el cos. Els resultats de final de temporada encara que no son del 100% bons per l’abandonament, si que son satisfactòris aquesta segona temporada que m’he dedicat a córrer curses de muntanya.

Ara toca descans durant un parell de mesos, fer una mica d’asfalt amb el Peresito i potser fer alguna cursa però tranquilet i sense preses. La temporada que vé amb menys temps per entrenar per temes de feina ja veurem com enfoquem el tema. De moment continuarem entrenant, coneixent gent, paratges, camins, i en definitiva aquest món del running que tant ens agrada.

dijous, 4 d’octubre del 2012

CURSA DE CASTELLVELL "CRÒNICA ALEXIS"

Una cursa més i una cursa menys, depèn de com es vulgui mirar.
Aquesta cursa ja vaig comentar que tindria una gran rellevància pel que fa al Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp, i la veritat és que ha estat una cursa on hi ha hagut de tot, des de moments en els quals estava desmotivat i amb manca d'ànim pel ritme tan fluix que portava, alguna relliscada pels costeruts senders humits per la
pluja dels últims dies, i com no la felicitat d'acabar bé la cursa, sense cap lesió i amb bones sensacions després de tot plegat. Me n'anava content a casa, que era del què es tractava, gaudir de la cursa, i a poder ser, quedar lo més amunt possible.


El començament va ésser original, travessant el petit poble de Castellvell per un carrer força estret i pujant fins la meitat de la muntanya de l'ermita de Santa Anna. Posteriorment, agafariem uns carrers fins enllaçar amb el GR de la Reus-Prades-Reus, i amunt que fa pujada.
A mida que anàvem avançant, perquè tant en Xavier Armengol com jo corriem amb empenta, el pendent era més pronunciat i no eren trams plans en la seva majoria. Els senders que ens fèien pujar i baixar eren força durs i irregulars, igual que la meva dinàmica en la carrera.
El circuit, pel moment, em semblava bastant exigent, ja que hi havia trams on si no anaves amb atenció, podies caure, relliscar o lesionar-te, o fins i tot perdre't!
Arribava a la riera i sabia que en aquell moment només quedava l'última pujada exigent (i la més dura i llarga de totes) que travessava la vall boscosa per uns senders empedregats que seguien el curs de les torres d'alta tensió. El camí pujava i pujava, no semblava que hagués de tenir fi, però a la sortida d'aquest que enllaçaves amb el camí ample del Salt (de gran pendent descendent), era conscient que havia de recuperar el temps mal aprofitat a les pujades per remuntar llocs i intentar apretar fins la meta. Romanien encara uns quatre quilòmetres ben bons, però sabia que a partir de llavors gairebé tot el traçat feia baixada.
A l'arribar altre cop a la riera, i entrat el camí que duia direcció a les primeres urbanitzacions de Castellvell, em vaig topar amb mun pare, que intentava córrer com podia per fer via a arribar.
Jo el vaig passar i li vaig desitjar sort i ànims de cara als últims quilòmetres, però qui havia de tindre sort era jo!
Just a l'arribar a l'avituallament, m'adono que el porc senglar que em perseguia era en Xavier! haha
No quedava massa per finalitzar la cursa, de manera que vaig reposar l'organisme amb un d'aigua i avall a enganxar el "galápago".
Tots dos anàvem com bojos directes al tram final de la cursa, una lleu pujada al turó de la pedrera i baixada a sac fins els camins d'entrada del poble. El camí estava entollat per complet i haviem de sortejar l'aigua pel costat o bé passant-hi per damunt literalment, però a aquelles alçades, tot era igual, res importava, i jo pensava que si esperava al tram final per atacar-lo ell potser arribaria amb més força i rapidesa que jo. De manera que vaig optar per passar-lo amb totes les meves forces i buidar-me al petit tram pla que hi havia abans de les baixades. Sentia el seu aler darrere el meu clatell, era l'hora de deixar-lo enrere per tal d'encarar l'entrada a la recta final sense l'opció de "pique" de velocitat, que sempre vaig voler evitar.
Als últims metres em trobo un altre cop amb mun pare, que agraïdament i amb un gest que l'honora, va decidir esperar-me a la cruïlla per estirar-me al tope els últims metres. Ja hi era, sentia la veu d'en Ferran per la megafonia i era el moment que esperava des del principi, creuar la meta lo més endavant possible i batint persones que ni tan sols em vaig plantejar seguir-les-hi el seu alt i treballat ritme.
Creuava la meta just darrere de mun pare amb un temps de 1:32:27, passada l'hora i mitja de cursa que en un principi em marcava com a fita a batre. Els minuts per quilòmetre aproximadament en aquesta cursa estan globalitzats en 5:56, baixant per fi dels 6:00 que els cracs d'OT em varen posar com a marca a superar per entrar als seus super-entrenaments a la Mussara. haha
Doncs bé, una cursa maquíssima, per emmarcar, sobretot el final que va ser super emocionant. Només per això valia la pena anar a fer-la. Sé que tot és una roda de la fortuna i que qui al final es reserva més és qui acaba fructuant ésser el guanyador o el més ràpid. Uns dies tens més fons i d'altres arribes ofegat i sense capacitat de reacció, però estic molt satisfet de com vaig arribar al final, la cursa s'ho valia i va ser molt trenca-cames, tant físicament com psicològicament.
Ara que només roman l'última cursa, citada a la bonica vila de Riudecanyes, no em proposo més fites ni objectius concrets, simplement disfrutar al màxim i acabar-la, ara que ja quasi he complert el repte que em vaig proposar a principis d'aquest any. Ho duc lluitant des que vaig començar a córrer oficialment el dia 4 de març de 2012, i ara que miro enrere visualitzant tot el que he fet, em dono compte que he progressat no adequadament, lo següent, i que si a la Portella vaig acabar gairebé el 140 del total de participants, ara ja sóc capaç de ser dels 50 millors corredors a cada cursa, i això creieu-me que és el que més admiro de mi mateix, la constància, l'esforç, l'esportivitat, però per damunt de tot, el progrés assolit que ni jo em creuria si m'ho haguessin dit ara fa gairebé set mesos, més enllà dels premis aconseguits i que encara estan per arribar, això tant se val.
Gràcies a totes les persones que m'han recolzat i que hem compartit agradables moments i xerrades, a tots els obridors i obridores del club, i molt especialment al meu pare, que es mereix tot i més després de la voluntat que ha tingut d'esperar-me al tram final de la cursa per arribar juntament amb mi i per tota la seva insistència amb els seus "lleva't que és hora d'anar a entrenar..." hahaha
Sense cap mena de dubte, el culpable de tot el que m'està succeïnt és ell, i li ho dec tot, gràcies papitooo! :D [by Alexis]

WEB CURSA 


 La resta dels homes de verd: